Author Archives: Laura González

TAJO: entre un punt A i un punt B

Tajo-entre un punto A y un punto B-DOCfield Barcelona

El viatge. Quina paraula tan àmplia i quantes preguntes genera. Nosaltres decidim agafar-la i fer-li una volta. Ni millor ni pitjor: reblar el clau, possiblement fluix, al nostre cap.

No hem estat els primers a viatjar en furgoneta. No hem estat els primers a viatjar junts. No hem estat els primers a recórrer el riu Tajo. Potser sí hem estat els primers a ajuntar-ho tot a l’atzar. O potser ni això.

Per què viatgem? Què ens empeny a convertir una conversa qualsevol en un projecte fotogràfic? La fotografia genera bogeria, obsessió. Trenca relacions, t’ocupa la ment. És una manera de veure la vida. Viatjar és una manera de viure també. Viatjar fotografiant, per tant, és una manera de viure duplicada, és de suposar. Però, i si li preguntem a qui viatja per obligació? Ens engegarà a fregir espàrrecs, potser de l’horta extremenya, això sí.

Quatre ments fotogràfiques ocupen molt espai, així que el valor fonamental ha estat no menjar-nos aquest espai, respectar-nos el nostre aire, tan necessari per anar formant una visió del riu més llarg de la península.

Descobrim un riu maltractat, és cert. Una població envellida. Paisatges impossibles, tristos, arrasats pel maltractament al riu. Però què hi ha de debò en tot això? El nostre treball potser ha estat dir que el riu ja no existeix. Però això no és cert perquè existeix, està viu, per més que ja gairebé ningú se’n recordi d’ell.

Descobrim una geografia humana entranyable, canviant a cada quilòmetre, a cada parada. Pobles encaixats a la meitat de les muntanyes de l’Alt Tajo, o col·locats per algun estrany pensador a la meitat de l’àrida Extremadura. Recorrem els paisatges que van inspirar Cela a La Alcarria, travessem la ciutat abandonada per Carlos V, acabem a la màgica Lisboa.

No és igual qui viu a 44 quilòmetres de distància d’aquell altre. I a 44 més d’un altre canvia encara més. I així vam sumar 1038 quilòmetres en els quals influeixen el clima, el riu, l’humor, l’experiència acumulada, la vida experimentada.

El viatge no ha acabat, ara comença el més bonic. Aquí és on se separen viatjar i fotografiar. Viatgem i arribem a una destinació. I ens en tornem. Però la fotografia perpetua aquest viatge. Ajuntem als amics i els regalem sessions eternes de les nostres imatges. Això farem nosaltres. Ens ajuntarem i unirem la nostra visió per convidar-vos a vosaltres, amics, al fet que viatgeu amb nosaltres pel riu. No volem que sapigueu si aquesta imatge és d’un o de l’altre. O d’aquest altre. O d’aquell altre. Serà una mirada, però multiplicada per quatre. Una operació matemàtica de resultat un.
Un riu. Una furgoneta. Una mirada. Un viatge.
D’un punt A a un punt B.
I al mig, el Tajo.

Roberto Feijoo, Eugeni Gay, Manu Mart i Mingo Venero

Fotografia: “Autoretrat d’Agustín Herraiz. Fotògraf de molts anys, va aprendre fotografia per correu als anys 50 sota el lema, aprendre fent. Huerta Pelayo 29-05-2017”

DOCfield Barcelona viatja a la tardor

El festival DOCfield se celebrarà a partir de la seva edició 2017 durant els mesos d’octubre i novembre, una època de l’any més propícia per al seu desenvolupament per la naturalesa reflexiva, analítica i de profunditat dels seus continguts que probablement requereixen de més temps de consum. DOCfield va néixer amb la voluntat d’oferir al públic que valora la fotografia documental i el fotoperiodisme una programació més extensa de projectes de llarg recorregut i les versions senceres de reportatges importants d’actualitat. A més a més, amb les noves dates, DOCfield no competirà amb l’alta activitat cultural de la primavera i de l’estiu de Barcelona.

El festival es reformula en la seva cinquena edició i no tan sols canvia de dates, sinó que la seva direcció artística es assumida internament des de l’Àrea de Projectes de Photographic Social Vision. A la seva propera edició, DOCfield concentrarà els seus continguts al voltant del tema del viatge, en totes les seves formes i abordarà múltiples aspectes relacionats amb la mobilitat humana. La seva secció oficial estarà estructurada en una ruta principal d’exposicions que recorrerà l’eix central de la ciutat, a un costat i l’altre del Passeig de Gràcia i fins el de Les Rambles, des de l’Institut Français de Barcelona, passant per Palau Robert, la Universitat de Barcelona, el Fnac Triangle, el CCCB, el Centre Cívic Pati Llimona i l’Arts Santa Mònica, fins arribar al Museu Marítim de Barcelona que acollirà la mostra resultant de la 1ª BECA Photographic Social Vision de fotoperiodisme d’investigació. La Fundació també convida a afegir-se al programa a galeries, centres d’art i museus, escoles de fotografia i d’altres centres culturals que vulguin donar suport amb la seva programació, a la difusió conjunta de projectes sota un mateix tema. A més, el festival compta amb la col•laboració d’un grup d’experts en ciències socials per a la redacció del guió i una sèrie de nominadors especialistes en fotografia i narratives audiovisuals a nivell nacional i internacional.

Amb aquests canvis en la definició estratègica del festival, visitat l’any 2016 per quasi 140.000 persones, en un mes i mig a l’estiu; aquest any  DOCfield i el seu programa es veuran reforçats en el nombre de visites de públic general i també d’escoles i de públic educatiu. Tot això afavorirà l’objectiu de Photographic Social Vision de situar en el mapa nacional i internacional a la ciutat de Barcelona com a referent de continguts  culturals de qualitat en l’àmbit de la fotografia documental. El festival és possible des de fa cinc anys al suport de més de 100 empreses i entitats de gestió del sector cultural, entre els quals destaca l’ajut i complicitat de la Fundació Banc Sabadell i dels Laboratoris EGM, i el suport institucional de la Generalitat de Catalunya y de l’Ajuntament de Barcelona.

 

Concurs #MetroUcraïna amb Misha Pedan

L’exposició “M” de Misha Pedan, produïda per Laboratoris Color EGM per DOCfield>16 i que es pot visitar a l’Espai Mercè Sala de TMB, és una crònica poètica de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna. Totes les fotografies es van fer d’amagat al metro de Khàrkov durant els anys 1985 i 1986. Cada dia Pedan passava 45 minuts al metro per anar al centre i 45 minuts per tornar. En total va passar unes 1.000 hores al metro. Aquestes són les persones que va trobar.

Amb motiu del festival DOCfield>16, l’autor proposa als viatgers del metro de Barcelona que es desplacin en el temps i es converteixin ara en passatgers de #MetroUcraïna. Comparteix la teva foto a les xarxes socials com a passatger sobre les imatges exposades a l’Espai Mercè Sala o els vinils a diferents parades de metro, i guanya el llibre del projecte signat per Misha Pedan, que ha estat finalista a PHOTOESPAÑA Best Photography Book Award! Ell mateix triarà la foto guanyadora. El lliurament del llibre es farà a la cloenda del festival, dimarts 19 de juliol a les 19:00 en Arts Santa Mònica.

Convocatòria tancada:

> Facebook: publica la teva foto a l’esdeveniment del concurs amb el hashtag #MetroUcraïna i comparteix-la al teu mur.

> Twitter: publica la teva foto amb el hashtag #MetroUcraïna esmentant @docfieldbcn @EGMLabo i @tmb_barcelona

> Instagram: publica la teva foto amb el hashtag #MetroUcraïna esmentant @docfieldbcn

 

 

Guanyador del Concurs:

La fotografia feta per Ricard Martínez, ha estat l’escollida guanyadora per l’autor de la exposició “M”, el fotògraf Misha Pedan.

Des de l’equip organitzador de DOCfield. Festival fotografia documental Barcelona et donem l’enhorabona Ricard Martínez!

Gràcies també a tots participants del concurs.

 

ZONA de Fábio Cunha guanya el DOCfield Dummy Award Fundació Banc Sabadell

El jurat d’aquesta tercera edició del DOCfield Dummy Award Fundació Banc Sabadell va decidir ahir el premi que recau sobre el projecte ZONA de Fábio Cunha per resoldre conceptual i formalment amb coherència el relat sobre les conseqüències de la bombolla immobiliària com a recerca i informe visual sobre el postconflicto urbanístic. ZONA és una doc-ficció que analitza les conseqüències d’una crisi. Reunits en Aclam Foto, col·laborador del festival i #photolover16, Anna Pahissa, Montse Puig, Ana Ramírez, Astrid Stavro i Juan Valbuena, van deliberar durant el dia d’ahir i van avaluar totes les maquetes participants, seleccionant 20 maquetes de les 76 participants entre les quals van escollit el projecte guanyador i tres mencions especials als llibres: I love my wife, de Dieter De Lathauwer, La Picnolepsiade Tshombé, de Gloria Oyarzabal y How to Fly, de Pedro Guimarães. El lliurament del premi se celebra el proper 2 de juny a The Folio Club a les 19:00.

A més a més, 16 projectes van quedar finalistes del certamen i participaran a la exposició que es podrà visitar del 2 de juny al 25 de juliol a The Folio Club. Aquests són: Makuake, de Claire Cocano, Safari, de Elena Almagro, II Libro del Comando, de Francesco Amorosino, New Town, de Jaeuk Lee, Land- on the brink of some formidably complex matter, de Laura Van Severen, Colección animal, de Luisa Monleón, Vera y Victoria, de Mar Sáez, Williamsburg: A place I once called home, de Mara Catalán, Dear Japanese, de Miyuki Okuyama, La Frontière, de Nathalie Déposé, Hello and Welcome to Paris, de Nicola Mikov, Miracle Baby, de Rocío de Alba, Zato, de Sergey Novikov, De Hierro, de Severine Sajous, Je vous salue Marie, de Stephanie_Bonn y Holy days, de Toni Amengual.

L’exposició amb les maquetes finalistes es podrà visitar del 2 de juny al 25 de juliol a The Folio Club. Aquí pots fer un cop d’ull a l’àlbum de fotos de la sessió.

Anna Pahissa és llicenciada en Història de l’Art i ha treballat durant anys en l’àmbit de l’art contemporani. En el 2011 funda múltiplos, projecte de difusió i distribució de publicacions d’artista que compta amb un espai a Barcelona des del qual desenvolupa la seva activitat com a llibreria, distribuïdora i oficina de projectes vinculats a l’edició en l’art. Tant l’espai com el catàleg de múltiples acullen treballs i continguts d’artistes actuals tant a nivell nacional com a internacional.

Montse Puig és llicenciada en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona amb estudis de Fotografia en el Institut d’Estudis Fotográfics de Catalunya i formació en tallers de fotògrafs com Eduardo Momeñe, José Manuel Navia i Pablo Ortiz Monestir, entre d’altres. La seva experiència professional ha estat sempre lligada, directa o indirectament, a la fotografia. Durant cinc anys va ser col·laboradora del departament d’Imatges del Arxiu Nacional de Catalunya. Fascinada des de sempre pels llibres, i després de treballar durant 13 anys en una gran editorial (RBA), en 2012 funda Ediciones Anómalas.

Ana Ramírez és llicenciada en Publicitat i RR.PP amb màster en Gestió Cultural. Al llarg de la seva carrera ha estat en relació amb diverses iniciatives i projectes creatius on ha format part de les diferents fases de producció dels mateixos. Actualment és responsable de comunicació i gestiona els projectes expositius en The Folio Club.

Astrid Stavro és graduada per Central Saint Martins College of Art & Design i The Royal College of Art. Després de dirigir el seu propi estudi durant 10 anys, va cofundar l’agència de disseny Atlas. Stavro és reconeguda internacionalment pels seus dissenys característics amb especial atenció a la tipografia i l’artesania. Escriu en publicacions internacionals sobre disseny, dirigeix la revista Elephant i és membre de AGI (Alliance Graphique Internationale).

Juan Valbuena és fotògraf fundador de l’agència NOPHOTO, director de l’editorial independent PHREE i professor-coordinador del Master Internacional de Fotografia Contemporània i Projectes Personals de l’escola EFTI. Els seus projectes personals tenen a veure amb el viatge i la memòria, amb una especial aproximació a la relació entre l’ésser humà, la fotografia i el territori. Addicionalment ha desenvolupat projectes professionals per a marques, entitats i institucions públiques i privades.

L’home europeu

Inspirat en el llibre homònim de Jorge Semprún, el primer capítol de “Europe: Lost in Translation” apel·la a la noció de la identitat europea. L’auge de l’extrema dreta a Europa, acompanyada d’un ascens de la islamofòbia i el racisme, posen en dubte els principis del continent dels drets humans. Després d’un segle XX inundat de conflictes, que van elevar el discurs de l’odi fins al genocidi de 6 milions de persones, sembla que l’home europeu del segle XXI no ha après del passat.

Qui té dret a ser europeu? Hem de repetir la nostra història per entendre el present? El primer capítol del Festival de Fotografia Documental DOCfield >16 comptarà amb les obres dels fotògrafs i fotògrafes Michal Iwanowski, France Keyser, Piero Martinello i Dana Popa amb la finalitat de generar més preguntes sobre el que suposa ser europeu avui dia.

La fotografia de la francesa de l’agència Myop, France Keyser, reflexiona sobre la integració de l’Islam a Europa. Keyser subratlla que els ciutadans europeus han d’entendre que els països han canviat i que les religions ja no estan connectades a una sola cultura : “podem ser europeus i musulmans, europeus i cristians, europeus i budistes…. hauríem d’aprofitar-nos dels avantatges que ens dóna la convivència entre cultures”.

La fotògrafa documental romanesa, Dana Popa, desenvolupa el seu treball a Europa de l’Est i al Regne Unit, i afirma que la seva identitat ha canviat contínuament pel fet de ser migrant. “Només una persona que no hagi sortit mai del seu lloc de naixement i no hagi estat exposada a més d’una comunitat d’idees i principis tindrà por de perdre la seva identitat”, apunta la documentalista. Segons Popa, el vell continent evita definir la nacionalitat europea: “no volem veure el dret a treballar i viure en qualsevol lloc d’Europa com una cosa positiva”.

El fotògraf italià Piero Martinello mostra al seu projecte “Radicalia” els múltiples rostres d’ un home europeu que la societat del vell continent intenta amagar de forma constant. D’altra banda, el treball del documentalista polonès Michal Iwanowski “Clear of People” pretén ser un “tribut silenciós a les persones que van fugir i que fugen en l’actualitat dels conflictes en la seva cerca per la seguretat”, explica el fotògraf a la seva pàgina web.

“Nuevo periodiquismo” amb Juan Valbuena

Dins de la programació DOCfield>16, oferim un curs d’anàlisi i desenvolupament de propostes fotogràfiques en format periòdic: una aposta editorial que posa per davant la difusió del projecte, així com la reflexió sobre el propi suport i l’evolució paral·lela de la premsa i la fotografia documental en els últims anys.

L’objectiu del curs és explorar aquest format per a cadascun dels projectes de les persones participants, segons el moment en el qual cada proposta es trobi. Per a això, durant les tres hores que dura el taller es desenvoluparan idees concretes que optimitzin les qualitats del suport periòdic en la fase de difusió: publicació, exposició, instal·lació…

Preu:
40€ per a públic general
20€ per a socis de la Fundación Photographic Social Vision, The Folio Club i participants del DOCfield Dummy Award Fundación Banco Sabadell.

Més informació i inscripcions a info@docfieldbarcelona.org

PHREE és una editorial independent especialitzada en fotografia documental, llibres de viatge i àlbums de família. Va ser fundada per Juan Valbuena en 2012 i ha publicat una vintena de títols que exploren amb llibertat diferents formats sobre paper (caixes, llibres, fanzines, mapes, revistes i periòdics). Diferents llibres de PHREE han rebut en els últims anys nominacions, premis i esments en els festivals de fotografia més importants del món: Aperture París-Photo, Kassel PhotoBook Fest, PhotoEspaña i Prix du Livre Arles

Natasha Christia assumeix la direcció artística de DOCfield>16

La comissària, escriptora i docent independent treballa ja sota el tema Europe: Lost in Translation una proposta de continguts inèdits per a la propera edició del Festival de fotografia documental que se celebrarà a la primavera a Barcelona. “És hora de parlar de nosaltres, de l’Europa actual, de qui som i qui vam ser o el que vam pretendre, així com del que ens toca ser ara i al que aspirem.” De fons, un qüestionament de l’essència ideològica del vell continent i els valors fonamentals en els quals es basa la coexistència de països dins d’un context determinat per fronteres geogràfiques i culturals. En aquest sentit, el tema de la identitat i els valors vertebrarà la seva proposta amb la idea d’incloure autors emergents, nacionals i internacionals, explorar gèneres híbrids i sumar a la seva selecció fotògrafs que hagin publicat llibres i coneixen el llenguatge editorial.

Christia (Atenes, 1976) entén la fotografia des d’una línia propera al conceptual. La seva recerca se centra en la reinvenció dels relats dominants a través d’una lectura nova de les col·leccions arxivístiques, de la intersecció de fotografia, cinema i fotollibres, i del diàleg entre la fotografia d’avantguarda del segle XX i les manifestacions contemporànies. A DOCfield>16 desenvoluparà un programa que inclogui exposicions col·lectives així com propostes de carrer, per reforçar l’objectiu del festival d’arribar al públic general. “M’interessen les imatges que generin dubtes i preguntes, que reflecteixen l’ambigüitat de la vida i fugin del categòric.”
© David Urbano

Entrevista amb Tomas Van Houtryve: “Hi ha un gran rastre de nostàlgia en la comunitat del fotoperiodisme”

William Daniels

El treball de Tomas Van Houtryve posar llum a temes que normalment eludeixen l’ull de la ment: aspectes de la guerra contemporània i l’Estat modern, notables per la seva invisibilitat: avions no tripulats, vigilància electrònica, proves nuclears o ideologia de la Guerra Freda.

Professionalment, va començar en Associated Press a Amèrica Llatina. “La meva experiència en fotoperiodisme adona dels meus valors ètics, però ja no em dedico a la recopilació de notícies. Més aviat, els meus projectes solen començar amb una curiositat molesta sobre un tema i m’atrapen sovint en una obsessió per comprendre, documentar i revelar aquest tema a un públic més ampli.”

En 2013 Tomas va començar a treballar en Blue Sky Days, un retrat d’Amèrica a vista de dron. La sèrie, premiada amb el World Press Photo i el 2015 ICP Infinity Award, entre d’altres, s’inaugura com a exposició demà el dimecres 15 de juliol en Arts Santa Monica . L’autor parlarà en conferència sobre el projecte a partir de les 19h.

Per Laura González Palacios

El fotoperiodisme està en l’aire?

Hi ha un gran rastre de nostàlgia en la comunitat del fotoperiodisme, així que la incorporació de l’ús de drons ha estat més lenta que en la realització de pel·lícules i la indústria del vídeo. Els drons són molt comuns pels videògrafs i espero que els fotògrafs també es posin al dia.

Com va sorgir la idea d’aquest projecte?

Estava preocupat pel secretisme que embolicava la guerra dels drons i durant anys vaig estar buscant una manera d’implicar-me amb el tema. En 2013, vaig estar treballant en un encàrrec per National Geographic quan em van enviar a un enginyer amb un dron que m’ajudés a prendre una foto aèria. Les idees es van creuar i vaig decidir utilitzar la perspectiva d’un petit dron per dedicar-me a treballar un tema més gran.

Com ho vas desenvolupar a nivell tècnic?

Vaig passar mesos modificant i fent proves de vol per millorar la meva habilitat amb els drons i aconseguir els meus propis estàndards. Vaig contractar també aI formador tècnic del laboratori de Sebastiao Salgado a París per transformar els arxius digitals del dron en negatius en blanc i negre de gran format. Com a resultat, he estat capaç de fer còpies analògiques enormes que revelen un nivell de detall sorprenent, de vegades fins i tot esgarrifós, des d’un punt de vista aeri.

Aquest interès per l’analògic és signe de la nostàlgia del fotoperiodista o més de la complexitat del nostre temps on combinen l’última tecnologia amb pràctiques tradicionals?

Vaig començar utilitzant aquest procés per arribar a aconseguir un nivell de detall molt fi en còpies grans però és cert que m’agrada que sigui un pont entre l’última tecnologia i les pràctiques tradicionals.

In Drones We Trust

Has esmentat en alguna ocasió que la connexió humana es perd en l’ús de drons i que es converteix en alguna cosa com jugar a un videojoc. Et vas sentir una mica Gran Germà mentre prenies les fotografies?

Al temps de volar el dron sento que estic en un punt relliscós entre documentar i espiar. No és la tecnologia la que pot frenar-te, solament la teva moral personal i la teva ètica professional.

Vas trobar a faltar aquesta connexió directa cara a cara amb la gent? En quina escala et sents més còmode treballant?

Sí, en realitat vaig trobar a faltar aquest element mentre dirigia el dron. Afortunadament continuo amb altres projectes fotogràfics, en què estic en un contacto més significatiu amb la gent. Em sento més còmode treballant amb la connexió humana.

El Parlament Europeu acaba de votar una llei sobre permisos per fotografiar monuments artístics i edificis a l’espai públic. Com expliques aquesta paradoxa en un moment en el qual qualsevol pot ser fotografiat mitjançant l’ús de drons?

A mesura que la nostra societat augmenta la seva comunicació a través de les imatges, lobbies i governs estan més al cas del poder visual. Necessitem decidir democràticament com regular aquest poder. Estic a favor de la defensa de drets i llibertats àmplies per als ciutadans, mentre es mantingui la transparència i es revisi el poder governamental. El registre històric d’abús de poder per part dels governs en matèries d’espionatge i control sobre els ciutadans és massa alarmant per ignorar-ho.

És Blue Sky Days una guerra contra la guerra dels drons?

No, no és una guerra. No estic usant violència. Estic utilitzant una expressió artística per explicar un tema que és rellevant al nostre temps.

Com afecten els premis al teu treball o la teva vida?

El World Press Photo i el ICP Infinity Award em permeten mostrar aquest projecte a més audiències. Just aquesta setmana, un museu d’Estats Units ha demanat còpies d’aquesta sèrie per afegir-les a la seva col·lecció permanent. M’agradaria que aquest treball formés part de la tan necessària conversa sobre la guerra dels drons i romangués com a registre històric.

 

In Drones We Trust

 

Entrega del DOCfield Dummy Award Fundació Banc Sabadell

Avui celebrem el lliurament del DOCfield Dummy Award Fundació Banc Sabadell, el premi a una maqueta valorat en 3000€ per a la impressió d’un fotollibre en The Folio Club. L’acte se celebra a les 19h a la seu d’aquesta impremta de Barcelona especialitzada en publicacions artístiques, i s’atorga a la fotògrafa Maria Sturm per la seva maqueta Be Good sobre els matrimonis entre menors a Romania. Tenim la sort de comptar amb ella qui ens explica com Be Good, el seu projecte de graduació a la Universitat Bielefeld de Ciències Aplicades, va començar sent concebut en forma d’exposició. “Després de passar un període intens a Romania i de les entrevistes a unes 40 famílies joves, vaig voler fer alguna cosa que sobrevisqués a l’exposició i li afegís valor. En aquest punt, m’agradaria esmentar als meus amics Sven Lindhorst-Emme i Sasha Fronczek que van treballar amb mi en el disseny; sense ells no hauria tingut l’energia de completar el procés.”

Amb el premi DOCfield Dummy Award, Maria espera convertir finalment la maqueta en un veritable llibre. “Ho vaig intentar durant temps sense èxit durant els últims tres anys. Em sento honrada d’haver estat premiada i ho rebo amb moltes ganes de començar a treballar en aquest projecte tan sentit per a mi”.

A més aquesta tarda s’inaugura l’exposició que reuneix en The Foli Club la maqueta guanyadora, les tres finalistes i els altres projectes seleccionats per a la mostra. Com a finalistes, Hashtag de Marta Mantyka, sobre el camp de concentració de Auschwitz com a destinació turística i la publicació de fotografies a les xarxes socials; Ca Llebeig de Clara Conill  que retrata la història d’una illa i la seva família, i Fi Su de Javier Corso, que materialitza el treball documental sobre els problemes derivats del consum excessiu d’alcohol a Finlàndia. La resta de maquetes seleccionades per a l’exposició són:

Alex Llovet, Farway so close
Anita Licis, Where land comes to an end
Ariadna Arnes, ##
David Salcedo, S’amorra amorra
Diego Aldasoro, Entre mares
Eduardo Ribeiro, Trust
Fred Guillaud, El turista permanente
Gerard Boyer, Ser de la cala
Juan Sebastián Rodríguez, Horizontes y esquinas
Juan Casares, Us
Justin Barton, Atomic war in detais
Laia Sáez, A visual diary
María José G. Piaggio, My name is Dolores but call me Lolita
Pedro Arroyo, Marcelo Aurelio, Olga Balibrea, Oscar Ciutat, Francisco Navamuel, Fran Simó i Ester Villaescusa, Traces
Roman Le, Nowhere to go
Roser Blanch, Manifestant 19J
Tariq Zaidi, The white building
Vespasiani + Groff, Katastrophé
Víctor Reali, Materia/tiempo
Xènia Fuentes, Pepi y Domingo