Direcció artística

Europe: Lost in Translation

 

És hora de parlar de nosaltres, de l’Europa actual, de qui som, de qui vam ser o de qui volíem ser, així com també del que ens toca ser ara i a què aspirem. Al darrere, qüestionar l’essència ideològica i identitària del vell continent; qüestionar els valors fonamentals en els quals es basa la coexistència dels nostres països en el marc d’un context determinat per fronteres geogràfiques, culturals, econòmiques i polítiques.

El tema de la identitat i dels valors vertebrarà la direcció artística de DOCfield>16, amb la idea d’incloure continguts inèdits i autors emergents, nacionals i internacionals, familiaritzats amb el llenguatge editorial, com també d’explorar gèneres híbrids i nous llenguatges documentals. 

Els continguts de DOCfield16 s’articularan al voltant de la temàtica «Europe: Lost in Translation».
Si es tracta de parlar de nosaltres, parlem aleshores sobre l’Europa actual –una Europa en flames, de refugiats, d’escàndols financers, de nacionalismes, de disparitats entre el centre i les fronteres, el Nord i el Sud, la tradició i el futur. Arran de l’esfondrament del sistema financer i les devastadores seqüeles de les polítiques d’austeritat (Grècia n’és el primer exemple), s’ha discutit i qüestionat molt què suposa Europa i la seva Unió, què ha acabat sent i què podria haver estat.

Esdeveniments més recents, com la posició extrema adoptada per països com Hongria a l’hora d’acollir les onades dels refugiats sirians, han tocat la cama del mal. A més de qüestionar les actuals polítiques econòmiques, ha arribat el moment de debatre l’essència ideològica i humana del vell continent. Parlem i reflexionem aleshores sobre el nostre sistema de valors –sobre el sistema que ha sustentat i que suposadament sustentarà la coexistència de països en un context determinat per fronteres geogràfiques i culturals: Què som? Com ens definim? D’on venim? A què aspirem?

Per a la nostra generació (els que ens trobem en la tercera o quarta dècada de les nostres vides i que ens podríem definir com la «generació de la Transició», en termes locals, o com la generació dels «primers Erasmus», en termes més generals), la proposta d’Europa als europeus i al món garantia un Estat del benestar basat en un sistema transnacional de valors progressius i globals, com la igualtat, la pau, la prosperitat, la solidaritat, la feina, l’habitatge, l’educació i la sanitat.

No obstant això, al llarg d’aquests últims anys, hem vist aquest somni greument ferit i trencat. Per al conjunt dels ciutadans europeus, l’euroescepticisme és avui dia un corrent en alça. En la mesura que tot és més global, més es reforça el retorn a solucions locals i insolidàries. D’aquesta tendència són en part responsables els governants i líders comunitaris que han allunyat Europa del seu propi projecte apostant pels seus microinteressos polítics i les regles dels mercats.

Mentrestant, conflictes armats, com les guerres a l’est d’Ucraïna i a Síria, sacsegen les portes d’Europa. No fa molt de temps, Time va publicar a “Lightbox” una sèrie de fotografies colorades de refugiats de la Segona Guerra Mundial. L’actualització cromàtica d’aquestes imatges, preses el 1945, fa setanta anys, accentua el paral·lelisme amb els fets que avui han convertit el Mediterrani en una fossa comuna. Si la generació de la Segona Guerra Mundial que va enderrocar Europa continua aquí (són els nostres pares i avis), noves generacions de nens, adolescents i joves, marcats per les ferides de la guerra, inunden el vell continent.

Enfront de tots aquests fenòmens, predomina una visió pessimista que augura un llarg temps de cicatrització per a les fractures a l’interior del projecte europeu. Però també hi ha altres postures que defensen que és precisament ara, en aquestes situacions d’urgència, quan toca reforçar els llaços, depurar valors i promoure el canvi i el diàleg.

Si Europa està perduda, on cal posar l’accent per tal que hi hagi enteniment i convergència de visions?

Molt més enllà de transmetre un missatge llegible, la fotografia documental pot incitar a reconèixer la importància de qüestionar els nostres valors individuals i col·lectius, definir-nos (en relació amb el passat, el present i el futur), i posicionar-nos enfront de les utopies, ambigüitats, contradiccions, mentides i els atzucacs de la realitat europea. Per damunt de tot, el gènere documental és capaç de despertar consciència sobre la manera en què estem interconnectats i som interdependents.

És cert: no serem el que vam ser però podem ser diferents i tal vegada millors, no necessàriament pitjors.

A més de ser testimonis, avui ens toca assumir com a ciutadans la nostra responsabilitat generacional i passar a l’acció després de la reflexió, tant individualment com col·lectivament, qüestionar-nos i inspirar la reinvenció de la nostra identitat aspirant a un pluralisme dins del nou cosmopolitisme.

Àmplia i variada en les seves manifestacions i llenguatges documentals, aquesta propera edició de DOCfield16 apel·la a prendre consciència de la nostra identitat i valors. Com en edicions anteriors, es construirà al voltant d’una programació d’exposicions sòlida i contundent, projeccions i programes educatius. Es llança alhora amb la intenció afegida d’establir aliances i sinergies amb altres festivals, col·lectius i plataformes europees impulsant una reflexió transnacional constructiva i crítica sobre el que som i el que podem arribar a ser: els europeus del futur.

Natasha Christia | Directora artística DOCfield>16Natasha Christia

 

Natasha Christia (Atenes, 1976) és una comissària, escriptora i docent independent establerta a Barcelona. Complementa la seva activitat com a consultora de col·leccions i com a marxanta especialitzada en fotografia i fotollibres.

La seva investigació es centra en la exploració i la reinvenció dels relats dominants, per mitjà d’una lectura novedosa de las col·leccions arxivístiques, de la intersecció de fotografia, cinema i fotollibres, i del diàleg entre la fotografia d’avantguarda del segle XX i les manifestacions contemporaneas etiquetades com «Postfotografia». La seva inclinació per la “excavació” en el passat es deu al seu ampli currículum acadèmic en història de l’art, cinema i edició. 

Com a membre del grup d’investigació Arqueologia Punt de Vista, dissenya projectes teòrics i audiovisuals que impliquen l’estudi i recuperació de testimonis, documents i tecnologies del passat. Entre 2005 i 2014 va ser la directora artística de la galeria Kowasa de Barcelona, on va comissariar més de setanta exposicions i va dissenyar projectes relacionats amb la fotografia artística i el mercat dels llibres fotogràfics independents.

Des de 2005 Natasha és professora de fotografia a diversos centres d’Espanya i d’altres països. Paral·lelament escriu artícles de crítica fotogràfica de forma habitual en publicacions internacionals com 1000 Words i Aperture Photobook Review, i per a llibres d’autors com Regine Petersen (Find a Fallen Star, Kehrer Verlag, 2015). Va ser també, l’editora convidada de OjodePez 41: Self Calling y de Read or die Independent Publishing Fair (The Folio Club).

D’entre els seus projectes de comissariat destaquen  Refotografiar Barcelona amb Mark Klett (Arxiu Fotogràfic de Barcelona, 2012, exposició co-comisariada amb Ricard Martínez), Mark Klett: Time Studies (galeria Tagomago, 2012), Apropiaciones de Barcelona: Archivos y colecciones de Jordi Barón Santiago Garcés y Santos Montes,  (DOCfield>14) i Self (Galeria H2o, 2014).

www.natashachristia.com

© David Urbano