Author Archives: Laura González

“A la guerra mai hi ha massa esperança, però estàs obligat a sentir-la per alguna raó”

Entrevista a Lorenzo Meloni, autor de l’exposició “La caiguda del califat”

Quins són les peculiaritats d’aquesta guerra de múltiples cares contra l’Estat Islàmic (EI)?

La peculiaritat d’aquesta guerra és que en ella estan involucrats molts països occidentals i d’Orient Mitjà que han format aliances amb grups insurgents, els mateixos grups que de vegades són tractats i reconeguts com a terroristes. I junts lluiten contra una organització terrorista denominada Estat Islàmic, que va néixer també gràcies a polítiques aplicades a la zona per aquests mateixos països durant el segle passat: colonialisme, règims (totalitaris), guerres com la d’Afganistan entre la URSS i EUA, la invasió de l’Iraq o la guerra civil a Síria.

És la guerra la raó més important per la qual la gent abandona casa seva? Amb quines conseqüències?

Si parlem de Kobane, Sirte, Palmira i Mossul, per descomptat la guerra és la raó per la qual abandonen les seves llars i ciutats. Imagina tenir solament uns minuts per recollir les pertinences més valuoses de la teva vida, coses que poden tenir valor econòmic i/o emocional o altres objectes que t’ajudaran a sobreviure, i haver de col·locar-los en una petita borsa.

Imagina haver de creuar una carretera corrent sota el foc d’un franctirador, arrosegant la teva maleta i pot ser que també als teus fills, plorant. Si sobrevius, el més probable és que arribis a un lloc controlat per EI, on hauràs d’explicar per què escapes cap al seu enemic, i per tant, per què estàs triant morir com a “infidel” en lloc d’unir-te a la “santedat del martiri”. Un dels objectes més valuosos que has ficat en la maleta pot ser que t’ajudi a passar el tràngol.

Si aconsegueixes arribar a l’altre costat, hi haurà una altra nova carretera que creuar sota el foc d’un altre franctirador, que et portarà de nou a un punt de control de EI. Aquí seràs interrogat, pot ser acusat d’alguna cosa que mai vas fer i segurament deportat a un camp d’identificació de persones desplaçades. Una vegada allí, si tens prou sort com per comptar amb una ONG a prop, probablement rebràs menjar i aigua cada dia. Oblida’t d’un bany decent i una dutxa, per no parlar de calefacció. El més segur és que hagis de quedar-te en una petita tenda de campanya al costat de la teva nombrosa família fins que la teva ciutat sigui declarada “alliberada”.

En aquest punt, la idea de tornar a casa teva sembla una benedicció. Però llavors descobriràs que ha estat destruïda per un avió de les tropes d’un país, que va arribar al teu per restablir la justícia. Els teus fills creixeran probablement sense una educació adequada i amb un profund sentiment de venjança, sense saber exactament cap a quina o qui. Pot ser que també, per necessitats de diners, acceptin amb facilitat unir-se a algun grup que lluiti per alguna causa, potser el mateix grup del que estaves escapant i que ara es diu d’una altra manera. I així el cicle comença de nou. Però “gràcies a Déu” has d’estar feliç perquè vas sobreviure.
Aquestes són més o menys les conseqüències, “si Déu vol”.

La guerra provoca també que alguna cosa es mogui a l’interior de les persones. Com t’ha afectat cobrir aquesta guerra personal i professionalment?

És esgotador perquè a la guerra mai hi ha massa esperança, però estàs constantment obligat a sentir-la per alguna raó. Les situacions són sempre les mateixes, segueixen els mateixos patrons, repetint-se constantment i deixant-te sentiments d’impotència, com a ésser humà i com a fotògraf, sobre perquè la solució sempre sembla fora de l’abast.

Quin seria en la teva opinió l’estratègia per acabar amb aquesta guerra?

Es pot guanyar un conflicte armat però no es pot guanyar tan fàcilment una ideologia, així que és veritablement complicat planejar una estratègia real. Europa i les seves ideologies com el feixisme, el nazisme o el comunisme, són l’exemple perfecte.

La Segona Guerra Mundial va passar per Espanya

A propòsit del treball documental que Jacques Léonard va realitzar al desembre de 1943 per narrar el pas per Espanya de milers de joves francesos que tractaven de fugir del feixisme per incorporar-se a files en el nord d’Àfrica, compartim un extracte del text en el qual l’historiador Josep Calvet analitza aquest fet. L’exposició “Évadés. 29 décembre 1943“, que es pot veure a la Galeria Marc Domènech en el marc del festival, és un dels pocs testimonis gràfics que existeixen d’aquest moment històric. Es tracta d’un conjunt de fotografies d’un comboi de refugiats, majoritàriament francesos, que arribaren de diferents punts de la geografia espanyola, primer a Madrid i finalment a la Màlaga, on van embarcar cap a Àfrica i la llibertat, el 29 de desembre de 1943.

(…) Es calcula que un mínim de 80.000 persones, de manera legal o il•legal, van trobar refugi a l’Espanya franquista. (…)

(…) Malgrat que inicialment aquestes persones van passar sense dificultats a la península Ibèrica a través dels punts duaners (Portbou, la Jonquera, la Farga de Moles, Pont de Rei, Canfranc, Dantxarinea, Irún, etc.) per embarcar cap a Amèrica, Anglaterra o l’Àfrica del Nord, aviat les pressions alemanyes davant el govern espanyol donarien fruit i la concessió de visats d’entrada al país quedaria reduïda a un fet anecdòtic i testimonial. En conseqüència, les fugides van passar a materialitzar-se de manera clandestina, després de creuar a peu els camins que travessen els cinc-cents quilòmetres de serralada pirinenca, des d’Irun fins a Portbou. (…)

(…) Tot plegat va fer que la major part dels que van aconseguir travessar els Pirineus fossin detinguts en arribar a territori espanyol. Aleshores començava la seva estada, que de vegades es convertia en un llarg pelegrinatge, per establiments penitenciaris. (…)

(…) Davant l’allau de persones que creuaven clandestinament els Pirineus, que en un primer moment va agafar per sorpresa les autoritats espanyoles, aquestes van improvisar les condicions d’acollida, fins que van dictar una àmplia normativa que fixava com actuar amb les diferents tipologies de refugiats. En funció de la nacionalitat, l’edat i el sexe, se’n decretava l’estada en presons (d’homes i de dones), hospicis, camps de concentració, hotels i establiments diversos. Això sí, es prohibia que aquestes persones s’establissin a Espanya, excepte en situacions d’arrelament familiar o en cas de disposar de recursos econòmics, sempre que fossin avalades per persones amb una solvència ideològica reconeguda. En conseqüència, tot aquest volum de desplaçats contemplava amb impotència la necessitat de sortir de la presó i aconseguir la documentació necessària per emigrar a un tercer país, tràmits difícils de solucionar a l’Espanya del primer franquisme. (…)

(…) Aquesta situació va afavorir que les ambaixades i els consolats aliats també passessin a vetllar pels retinguts a Espanya.(…)

(…) En el cas dels francesos, es va generar una situació difícil, atès que la seva representació diplomàtica estava sota les ordres del govern de Vichy, vinculat als alemanys, i, en molts casos, oferia instruccions que divergien dels interessos de les forces favorables als aliats. Va ser llavors quan, a través de diplomàtics i funcionaris partidaris de la França Lliure, es va organitzar una estructura paral•lela a l’oficial per ajudar els compatriotes que volien arribar a l’Àfrica del Nord. En aquesta organització va tenir un paper determinant la Creu Roja Francesa a través de monsenyor André Boyer-Mas, agregat eclesiàstic de l’ambaixada i amb unes relacions excel•lents amb els estaments franquistes. (…)

(…) disposava d’un nombrós equip que cobria tota la geografia espanyola. Entre aquests col•laboradors, probablement hi havia el fotògraf francès Jacques Léonard (París, 1909 – l’Escala, 1994), que aquells anys recorria Espanya cercant localitzacions per a la pel•lícula que el director de cinema Abel Gance volia gravar sobre la figura de Cristòfor Colom. (…)

(…) Els nois francesos van sortir dels ports d’Algesires, Màlaga i Lisboa cap a Alger i Casablanca. Des de Màlaga van salpar un mínim de 13 expedicions. Jacques Léonard va deixar constància amb les seves fotografies (…) de l’estada a la plaça de braus de Màlaga d’un nombrós grup de joves que esperaven l’ordre per abandonar Espanya. (…)

(…) Les fotografies de Léonard mostren els nois lluint una targeta d’identificació en què consten el seu nom i els cognoms, i representen una font de primer ordre per il•lustrar la partida de refugiats des de ports espanyols. Probablement es tracta de l’únic material gràfic conegut fins ara d’aquest episodi històric que, durant dècades, s’havia mantingut en l’oblit a Espanya. (…)

(…) El dimecres 29 de desembre, els vaixells Gouverneur Général Lépine i Sidi Brahim van arribar a Màlaga carregats de farina i fosfats, productes de primera necessitat per a l’economia espanyola, aïllada internacionalment i en procés de recuperació dels efectes devastadors de la Guerra Civil. Els vaixells van entrar al port amb la bandera anglesa i, després de salpar-ne, just en el moment en què començaven a navegar per aigües internacionals, van hissar la bandera francesa mentre els passatgers cantaven emocionats La Marsellesa. Dos dies després, per a alegria dels viatgers, entraven al port de Casablanca, al protectorat francès del Marroc. Per a tots ells començava llavors una altra guerra.(…)

Josep Calvet
Historiador

TAJO: entre un punt A i un punt B

Tajo-entre un punto A y un punto B-DOCfield Barcelona

El viatge. Quina paraula tan àmplia i quantes preguntes genera. Nosaltres decidim agafar-la i fer-li una volta. Ni millor ni pitjor: reblar el clau, possiblement fluix, al nostre cap.

No hem estat els primers a viatjar en furgoneta. No hem estat els primers a viatjar junts. No hem estat els primers a recórrer el riu Tajo. Potser sí hem estat els primers a ajuntar-ho tot a l’atzar. O potser ni això.

Per què viatgem? Què ens empeny a convertir una conversa qualsevol en un projecte fotogràfic? La fotografia genera bogeria, obsessió. Trenca relacions, t’ocupa la ment. És una manera de veure la vida. Viatjar és una manera de viure també. Viatjar fotografiant, per tant, és una manera de viure duplicada, és de suposar. Però, i si li preguntem a qui viatja per obligació? Ens engegarà a fregir espàrrecs, potser de l’horta extremenya, això sí.

Quatre ments fotogràfiques ocupen molt espai, així que el valor fonamental ha estat no menjar-nos aquest espai, respectar-nos el nostre aire, tan necessari per anar formant una visió del riu més llarg de la península.

Descobrim un riu maltractat, és cert. Una població envellida. Paisatges impossibles, tristos, arrasats pel maltractament al riu. Però què hi ha de debò en tot això? El nostre treball potser ha estat dir que el riu ja no existeix. Però això no és cert perquè existeix, està viu, per més que ja gairebé ningú se’n recordi d’ell.

Descobrim una geografia humana entranyable, canviant a cada quilòmetre, a cada parada. Pobles encaixats a la meitat de les muntanyes de l’Alt Tajo, o col·locats per algun estrany pensador a la meitat de l’àrida Extremadura. Recorrem els paisatges que van inspirar Cela a La Alcarria, travessem la ciutat abandonada per Carlos V, acabem a la màgica Lisboa.

No és igual qui viu a 44 quilòmetres de distància d’aquell altre. I a 44 més d’un altre canvia encara més. I així vam sumar 1038 quilòmetres en els quals influeixen el clima, el riu, l’humor, l’experiència acumulada, la vida experimentada.

El viatge no ha acabat, ara comença el més bonic. Aquí és on se separen viatjar i fotografiar. Viatgem i arribem a una destinació. I ens en tornem. Però la fotografia perpetua aquest viatge. Ajuntem als amics i els regalem sessions eternes de les nostres imatges. Això farem nosaltres. Ens ajuntarem i unirem la nostra visió per convidar-vos a vosaltres, amics, al fet que viatgeu amb nosaltres pel riu. No volem que sapigueu si aquesta imatge és d’un o de l’altre. O d’aquest altre. O d’aquell altre. Serà una mirada, però multiplicada per quatre. Una operació matemàtica de resultat un.
Un riu. Una furgoneta. Una mirada. Un viatge.
D’un punt A a un punt B.
I al mig, el Tajo.

Roberto Feijoo, Eugeni Gay, Manu Mart i Mingo Venero

Fotografia: “Autoretrat d’Agustín Herraiz. Fotògraf de molts anys, va aprendre fotografia per correu als anys 50 sota el lema, aprendre fent. Huerta Pelayo 29-05-2017”

DOCfield Barcelona viatja a la tardor

El festival DOCfield se celebrarà a partir de la seva edició 2017 durant els mesos d’octubre i novembre, una època de l’any més propícia per al seu desenvolupament per la naturalesa reflexiva, analítica i de profunditat dels seus continguts que probablement requereixen de més temps de consum. DOCfield va néixer amb la voluntat d’oferir al públic que valora la fotografia documental i el fotoperiodisme una programació més extensa de projectes de llarg recorregut i les versions senceres de reportatges importants d’actualitat. A més a més, amb les noves dates, DOCfield no competirà amb l’alta activitat cultural de la primavera i de l’estiu de Barcelona.

El festival es reformula en la seva cinquena edició i no tan sols canvia de dates, sinó que la seva direcció artística es assumida internament des de l’Àrea de Projectes de Photographic Social Vision. A la seva propera edició, DOCfield concentrarà els seus continguts al voltant del tema del viatge, en totes les seves formes i abordarà múltiples aspectes relacionats amb la mobilitat humana. La seva secció oficial estarà estructurada en una ruta principal d’exposicions que recorrerà l’eix central de la ciutat, a un costat i l’altre del Passeig de Gràcia i fins el de Les Rambles, des de l’Institut Français de Barcelona, passant per Palau Robert, la Universitat de Barcelona, el Fnac Triangle, el CCCB, el Centre Cívic Pati Llimona i l’Arts Santa Mònica, fins arribar al Museu Marítim de Barcelona que acollirà la mostra resultant de la 1ª BECA Photographic Social Vision de fotoperiodisme d’investigació. La Fundació també convida a afegir-se al programa a galeries, centres d’art i museus, escoles de fotografia i d’altres centres culturals que vulguin donar suport amb la seva programació, a la difusió conjunta de projectes sota un mateix tema. A més, el festival compta amb la col•laboració d’un grup d’experts en ciències socials per a la redacció del guió i una sèrie de nominadors especialistes en fotografia i narratives audiovisuals a nivell nacional i internacional.

Amb aquests canvis en la definició estratègica del festival, visitat l’any 2016 per quasi 140.000 persones, en un mes i mig a l’estiu; aquest any  DOCfield i el seu programa es veuran reforçats en el nombre de visites de públic general i també d’escoles i de públic educatiu. Tot això afavorirà l’objectiu de Photographic Social Vision de situar en el mapa nacional i internacional a la ciutat de Barcelona com a referent de continguts  culturals de qualitat en l’àmbit de la fotografia documental. El festival és possible des de fa cinc anys al suport de més de 100 empreses i entitats de gestió del sector cultural, entre els quals destaca l’ajut i complicitat de la Fundació Banc Sabadell i dels Laboratoris EGM, i el suport institucional de la Generalitat de Catalunya y de l’Ajuntament de Barcelona.

 

Concurs #MetroUcraïna amb Misha Pedan

L’exposició “M” de Misha Pedan, produïda per Laboratoris Color EGM per DOCfield>16 i que es pot visitar a l’Espai Mercè Sala de TMB, és una crònica poètica de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna. Totes les fotografies es van fer d’amagat al metro de Khàrkov durant els anys 1985 i 1986. Cada dia Pedan passava 45 minuts al metro per anar al centre i 45 minuts per tornar. En total va passar unes 1.000 hores al metro. Aquestes són les persones que va trobar.

Amb motiu del festival DOCfield>16, l’autor proposa als viatgers del metro de Barcelona que es desplacin en el temps i es converteixin ara en passatgers de #MetroUcraïna. Comparteix la teva foto a les xarxes socials com a passatger sobre les imatges exposades a l’Espai Mercè Sala o els vinils a diferents parades de metro, i guanya el llibre del projecte signat per Misha Pedan, que ha estat finalista a PHOTOESPAÑA Best Photography Book Award! Ell mateix triarà la foto guanyadora. El lliurament del llibre es farà a la cloenda del festival, dimarts 19 de juliol a les 19:00 en Arts Santa Mònica.

Convocatòria tancada:

> Facebook: publica la teva foto a l’esdeveniment del concurs amb el hashtag #MetroUcraïna i comparteix-la al teu mur.

> Twitter: publica la teva foto amb el hashtag #MetroUcraïna esmentant @docfieldbcn @EGMLabo i @tmb_barcelona

> Instagram: publica la teva foto amb el hashtag #MetroUcraïna esmentant @docfieldbcn

 

 

Guanyador del Concurs:

La fotografia feta per Ricard Martínez, ha estat l’escollida guanyadora per l’autor de la exposició “M”, el fotògraf Misha Pedan.

Des de l’equip organitzador de DOCfield. Festival fotografia documental Barcelona et donem l’enhorabona Ricard Martínez!

Gràcies també a tots participants del concurs.

 

ZONA de Fábio Cunha guanya el DOCfield Dummy Award Fundació Banc Sabadell

El jurat d’aquesta tercera edició del DOCfield Dummy Award Fundació Banc Sabadell va decidir ahir el premi que recau sobre el projecte ZONA de Fábio Cunha per resoldre conceptual i formalment amb coherència el relat sobre les conseqüències de la bombolla immobiliària com a recerca i informe visual sobre el postconflicto urbanístic. ZONA és una doc-ficció que analitza les conseqüències d’una crisi. Reunits en Aclam Foto, col·laborador del festival i #photolover16, Anna Pahissa, Montse Puig, Ana Ramírez, Astrid Stavro i Juan Valbuena, van deliberar durant el dia d’ahir i van avaluar totes les maquetes participants, seleccionant 20 maquetes de les 76 participants entre les quals van escollit el projecte guanyador i tres mencions especials als llibres: I love my wife, de Dieter De Lathauwer, La Picnolepsiade Tshombé, de Gloria Oyarzabal y How to Fly, de Pedro Guimarães. El lliurament del premi se celebra el proper 2 de juny a The Folio Club a les 19:00.

A més a més, 16 projectes van quedar finalistes del certamen i participaran a la exposició que es podrà visitar del 2 de juny al 25 de juliol a The Folio Club. Aquests són: Makuake, de Claire Cocano, Safari, de Elena Almagro, II Libro del Comando, de Francesco Amorosino, New Town, de Jaeuk Lee, Land- on the brink of some formidably complex matter, de Laura Van Severen, Colección animal, de Luisa Monleón, Vera y Victoria, de Mar Sáez, Williamsburg: A place I once called home, de Mara Catalán, Dear Japanese, de Miyuki Okuyama, La Frontière, de Nathalie Déposé, Hello and Welcome to Paris, de Nicola Mikov, Miracle Baby, de Rocío de Alba, Zato, de Sergey Novikov, De Hierro, de Severine Sajous, Je vous salue Marie, de Stephanie_Bonn y Holy days, de Toni Amengual.

L’exposició amb les maquetes finalistes es podrà visitar del 2 de juny al 25 de juliol a The Folio Club. Aquí pots fer un cop d’ull a l’àlbum de fotos de la sessió.

Anna Pahissa és llicenciada en Història de l’Art i ha treballat durant anys en l’àmbit de l’art contemporani. En el 2011 funda múltiplos, projecte de difusió i distribució de publicacions d’artista que compta amb un espai a Barcelona des del qual desenvolupa la seva activitat com a llibreria, distribuïdora i oficina de projectes vinculats a l’edició en l’art. Tant l’espai com el catàleg de múltiples acullen treballs i continguts d’artistes actuals tant a nivell nacional com a internacional.

Montse Puig és llicenciada en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona amb estudis de Fotografia en el Institut d’Estudis Fotográfics de Catalunya i formació en tallers de fotògrafs com Eduardo Momeñe, José Manuel Navia i Pablo Ortiz Monestir, entre d’altres. La seva experiència professional ha estat sempre lligada, directa o indirectament, a la fotografia. Durant cinc anys va ser col·laboradora del departament d’Imatges del Arxiu Nacional de Catalunya. Fascinada des de sempre pels llibres, i després de treballar durant 13 anys en una gran editorial (RBA), en 2012 funda Ediciones Anómalas.

Ana Ramírez és llicenciada en Publicitat i RR.PP amb màster en Gestió Cultural. Al llarg de la seva carrera ha estat en relació amb diverses iniciatives i projectes creatius on ha format part de les diferents fases de producció dels mateixos. Actualment és responsable de comunicació i gestiona els projectes expositius en The Folio Club.

Astrid Stavro és graduada per Central Saint Martins College of Art & Design i The Royal College of Art. Després de dirigir el seu propi estudi durant 10 anys, va cofundar l’agència de disseny Atlas. Stavro és reconeguda internacionalment pels seus dissenys característics amb especial atenció a la tipografia i l’artesania. Escriu en publicacions internacionals sobre disseny, dirigeix la revista Elephant i és membre de AGI (Alliance Graphique Internationale).

Juan Valbuena és fotògraf fundador de l’agència NOPHOTO, director de l’editorial independent PHREE i professor-coordinador del Master Internacional de Fotografia Contemporània i Projectes Personals de l’escola EFTI. Els seus projectes personals tenen a veure amb el viatge i la memòria, amb una especial aproximació a la relació entre l’ésser humà, la fotografia i el territori. Addicionalment ha desenvolupat projectes professionals per a marques, entitats i institucions públiques i privades.

L’home europeu

Inspirat en el llibre homònim de Jorge Semprún, el primer capítol de “Europe: Lost in Translation” apel·la a la noció de la identitat europea. L’auge de l’extrema dreta a Europa, acompanyada d’un ascens de la islamofòbia i el racisme, posen en dubte els principis del continent dels drets humans. Després d’un segle XX inundat de conflictes, que van elevar el discurs de l’odi fins al genocidi de 6 milions de persones, sembla que l’home europeu del segle XXI no ha après del passat.

Qui té dret a ser europeu? Hem de repetir la nostra història per entendre el present? El primer capítol del Festival de Fotografia Documental DOCfield >16 comptarà amb les obres dels fotògrafs i fotògrafes Michal Iwanowski, France Keyser, Piero Martinello i Dana Popa amb la finalitat de generar més preguntes sobre el que suposa ser europeu avui dia.

La fotografia de la francesa de l’agència Myop, France Keyser, reflexiona sobre la integració de l’Islam a Europa. Keyser subratlla que els ciutadans europeus han d’entendre que els països han canviat i que les religions ja no estan connectades a una sola cultura : “podem ser europeus i musulmans, europeus i cristians, europeus i budistes…. hauríem d’aprofitar-nos dels avantatges que ens dóna la convivència entre cultures”.

La fotògrafa documental romanesa, Dana Popa, desenvolupa el seu treball a Europa de l’Est i al Regne Unit, i afirma que la seva identitat ha canviat contínuament pel fet de ser migrant. “Només una persona que no hagi sortit mai del seu lloc de naixement i no hagi estat exposada a més d’una comunitat d’idees i principis tindrà por de perdre la seva identitat”, apunta la documentalista. Segons Popa, el vell continent evita definir la nacionalitat europea: “no volem veure el dret a treballar i viure en qualsevol lloc d’Europa com una cosa positiva”.

El fotògraf italià Piero Martinello mostra al seu projecte “Radicalia” els múltiples rostres d’ un home europeu que la societat del vell continent intenta amagar de forma constant. D’altra banda, el treball del documentalista polonès Michal Iwanowski “Clear of People” pretén ser un “tribut silenciós a les persones que van fugir i que fugen en l’actualitat dels conflictes en la seva cerca per la seguretat”, explica el fotògraf a la seva pàgina web.

“Nuevo periodiquismo” amb Juan Valbuena

Dins de la programació DOCfield>16, oferim un curs d’anàlisi i desenvolupament de propostes fotogràfiques en format periòdic: una aposta editorial que posa per davant la difusió del projecte, així com la reflexió sobre el propi suport i l’evolució paral·lela de la premsa i la fotografia documental en els últims anys.

L’objectiu del curs és explorar aquest format per a cadascun dels projectes de les persones participants, segons el moment en el qual cada proposta es trobi. Per a això, durant les tres hores que dura el taller es desenvoluparan idees concretes que optimitzin les qualitats del suport periòdic en la fase de difusió: publicació, exposició, instal·lació…

Preu:
40€ per a públic general
20€ per a socis de la Fundación Photographic Social Vision, The Folio Club i participants del DOCfield Dummy Award Fundación Banco Sabadell.

Més informació i inscripcions a info@docfieldbarcelona.org

PHREE és una editorial independent especialitzada en fotografia documental, llibres de viatge i àlbums de família. Va ser fundada per Juan Valbuena en 2012 i ha publicat una vintena de títols que exploren amb llibertat diferents formats sobre paper (caixes, llibres, fanzines, mapes, revistes i periòdics). Diferents llibres de PHREE han rebut en els últims anys nominacions, premis i esments en els festivals de fotografia més importants del món: Aperture París-Photo, Kassel PhotoBook Fest, PhotoEspaña i Prix du Livre Arles

Natasha Christia assumeix la direcció artística de DOCfield>16

La comissària, escriptora i docent independent treballa ja sota el tema Europe: Lost in Translation una proposta de continguts inèdits per a la propera edició del Festival de fotografia documental que se celebrarà a la primavera a Barcelona. “És hora de parlar de nosaltres, de l’Europa actual, de qui som i qui vam ser o el que vam pretendre, així com del que ens toca ser ara i al que aspirem.” De fons, un qüestionament de l’essència ideològica del vell continent i els valors fonamentals en els quals es basa la coexistència de països dins d’un context determinat per fronteres geogràfiques i culturals. En aquest sentit, el tema de la identitat i els valors vertebrarà la seva proposta amb la idea d’incloure autors emergents, nacionals i internacionals, explorar gèneres híbrids i sumar a la seva selecció fotògrafs que hagin publicat llibres i coneixen el llenguatge editorial.

Christia (Atenes, 1976) entén la fotografia des d’una línia propera al conceptual. La seva recerca se centra en la reinvenció dels relats dominants a través d’una lectura nova de les col·leccions arxivístiques, de la intersecció de fotografia, cinema i fotollibres, i del diàleg entre la fotografia d’avantguarda del segle XX i les manifestacions contemporànies. A DOCfield>16 desenvoluparà un programa que inclogui exposicions col·lectives així com propostes de carrer, per reforçar l’objectiu del festival d’arribar al públic general. “M’interessen les imatges que generin dubtes i preguntes, que reflecteixen l’ambigüitat de la vida i fugin del categòric.”
© David Urbano