Author Archives: Laura González

Taller de fotografia participativa – “Yes, we love”

Gràcies al suport de  FUJIFILM durant aquesta edició del festival de fotografia documental DOCfield Barcelona hem pogut dur a terme el taller fotogràfic i lúdic per a adolescents “Yes, we love”.

Un taller que proposa una experiència fotogràfica participativa per a reflexionar sobre els nostres vincles afectius, en l’era de la imatge digital efímera amb aquests adolescents hem fet una parada per a representar la família, tant biològica com triada, mitjançant la creació d’àlbum familiar imprès.

Gràcies als participants, a Wonderphotoshop i a Fujifilm!

 

      

Entrevista a Heba Khamis: El planxat de pits, una pràctica que protegeix a les nenes al Camerun

Què és el planxat de pits?

El planxat de pits és una pràctica estesa a Camerun, les mares planxen els pits de les seves filles per tractar que no els creixin i protegir-les així de matrimonis en l’adolescència, violència sexual o violacions. A la vegada existeix la creença que els pits petits són més bonics.

De quina manera vas descobrir la pràctica del planxat de pits?

Després d’un voluntariat a Uganda no sabia molt bé que fer. Estava buscant algun projecte que documentar. En buscar a les xarxes i a internet vaig trobar un article sobre la pràctica amb data d’octubre 2016. Em va cridar molt l’atenció. Vaig començar a investigar i em vaig adonar que no existia cap reportatge fotogràfic sobre el tema.

Malgrat ser molt antiga, aquesta pràctica es va mantenir en secret fins al 2006 quan es va descobrir per primera vegada.

Al 2008 apareixen les primeres xifres, segons les quals el 25% de les joves s’enfronten a aquesta pràctica.

Per què et va interessar?

Quan vaig començar a investigar només vaig trobar documentació escrita, així que vaig veure que podia haver-hi un tema interessant a tractar. És un tema difícil perquè és una pràctica secreta i s’amaga, al seu torn existeix una llei que pena amb presó aquesta pràctica.

Vaig iniciar el projecte amb la intenció de denunciar, però alhora sentia molta curiositat per la pràctica, en el desenvolupament del projecte em vaig adonar que ningú parlava d’amor en el context d’aquesta pràctica quan es tracta d’un ingredient fonamental per entendre-la.

En què es relaciona aquest projecte amb l’Amor?

Aquest és un projecte sobre maternitat, amor i vincle.

Cal pensar en la realitat d’aquestes dones, que viuen al camp i moltes vegades necessiten fer quilòmetres en entorns solitaris. Si entenem la seva realitat sense estigmes i etiquetes veurem que hi ha un acte de protecció i amor.

De fet existeixen moltes nenes que demanen a les seves mares rebre el planxat de pits.

Són pràctiques legals?

No existeix una llei específica sobre aquesta pràctica.

Al 2016 es va signar una llei en contra de la violència de gènere, dins de la qual està inclòs el planxat de pits. Segons aquesta llei si es descobreix una mare fent la pràctica anirà a la presó. La primera dama de Camerun està totalment en contra de la pràctica i porta una campanya en aquest sentit.

Els llibres de biologia a les escoles també parlen d’aquesta pràctica com una cosa negativa.

En general a les ciutats ningú el pràctica, és als pobles, al camp on es practica de forma més activa. Sobretot perquè hi ha moltes zones desprotegides on és difícil controlar el que passa.

Existeix una motivació més enllà de documentar la pràctica?

Amb aquest projecte vull oferir una reflexió vinculada al judici de valors que fem si mirem  a través d’un filtre occidental. Deixar de jutjar i intentar entendre.

Mentre més avanço en aquest projecte, més entenc per què les dones ho fan. En mirar amb més empatia aquesta pràctica descobreixes amor, protecció, mares que es preocupen i cuiden de les seves filles, una emoció bàsica de l’ésser humà.

Amb aquest projecte vull generar un pont entre cultures que convidi a fugir del judici fàcil ja que el context en el qual viuen aquestes dones és segurament diferent al del possible espectador: la pràctica de planxat de pits les protegeix d’una realitat externa sobre la qual no tenen cap control.

Com et va afectar personalment el tema?

Al moment de realitzar el reportatge mantens el cap fred. És després que m’he sentit afectada. Vaig començar a pensar en els meus propis pits i cos d’una altra manera. Fins i tot m’he arribat a replantejar la relació amb el meu cos i amb la meva mare.

He vist coses extremes durant aquest projecte. Mares que protegeixen a les seves filles danyant-les. He descobert que es pot fer coses pel bé d’un altre, que fan mal, sense mala intenció.

VISITES COMENTADES

Si vols saber més sobre l’exposició “Bellesa prohibida” pots venir a les nostres visites guiades el dissabtes al Centre Cívic Pati Llimona. Reserva la teva plaça aquí.

Guanyadora del DOCfield Dummy Award Fundació Banc Sabadell

Lucía Gómez Meca amb la seva maqueta “Gómez” ha estat la guanyadora de la V edició del premi.

Lucía feia 8 anys que no sabia res del seu pare. Va teclejar el seu nom i dos cognoms a Facebook i el va trobar. En aquest moment comença una història que ha documentat fotogràficament.

En aquesta edició el jurat, que ha estat format per Pepe Font de Mora de Foto Colectania, Marion Durand, Photo Editor, Juan Valbuena de Phree i Alberto Salván de Tres Tipos Gráficos de ha decidit establir tres mencions especials a altres tres finalistes:

  • Anna Galí, “Time on Quaaludes and Red Wine”
  • Valentina Sestieri, “Susy nuda”
  • Natalia Leiva, “Miénteme, dime que me quieres”

La maqueta guanyadora així com les finalistes estaran exposades en Foto Colectania fins al 9 de desembre de 2018.

Volem agrair a tots els que han fet possible un any més el DOCfield Dummy Award Fundació Banc Sabadell:

* Fundació Banc Sabadell pel seu suport en cada edició
* Foto Colectania per acollir l’exposició de les maquetes finalistes.
Phree per co-editar i distribuir la maqueta guanyadora.
* Fundació Estrella Damm per oferir-nos les cerveses per al brindis.

 

Entrevista al César Dezfuli per la Paula Ericsson.

Posant rostre a les xifres del Mediterrani.

Entrevista al César Dezfuli per la Paula Ericsson.

César Dezfuli (Madrid-1991) és un fotoperiodista interessat en les realitats socials i culturals, i ha treballat en múltiples mitjans de comunicació, entre ells The Guardian, The Atlantic, El Pais, Eldiario.es, El Periódico, BBC, Deutsche Welle TV, Antena 3, TVE, La Sisena i Cadena SER.

El seu últim treball, «Passengers», arranca en el 2016 quan té l’oportunitat d’estar en el vaixell «Iuventa», una nau de salvament marítim fruit de la inciativa d’uns nois alemanys. A través de retrats frontals, que tenen com a únics protagonistes als 118 passatgers d’aquesta barca i el Mar Mediterrani, Dezfuli ens acosta a les realitats de persones que normalment només són xifres en els titulars.

Quan neix la idea del teu projecte? Què et fa començar-ho?

Começo al 2016, quan tinc l’oportunitat d’estar en el vaixell «Iuventa», que és un projecte d’un noi de 19 anys que mitjançant una campanya de crowfounding aconsegueix comprar una embarcació i crear l’ONG Jugend Rettet per a fer salvament marítim en el Mediterrani.

Una vegada allà, veig que tots els dies es reporten a les autoritats marítimes italianes la xifra de persones, que desprès es publica a la premsa. Va ser allà quan vaig decidir que el que havia de fer era començar a trencar aquestes xifres i posar rostre a aquests nombres que es reportaven cada dia. Vaig pensar que fotografiar a totes les persones rescatades que estaven en l’embarcació i posar-los nom ja era una primera manera de trencar aqueixes xifres i posar-los rostres.

Vas ser al vaixell diversos dies?

Vaig estar tres setmanes a bord. Al principi vaig necessitar temps veure com i on fer les fotografies. Després de diversos dies durant un rescat vaig buscar a dues persones que parlaven anglés i llengües locals perquè em poguessin traduir. Els vaig explicar el projecte que volia fer, que era periodista i que volia fotografiar-los a tots.

Ells em van ajudar a traduir les meves preguntes i vaig fotografiar, una per una, a les 118 persones que estaven en aquesta barca. Mesos després, vaig intentar tornar a fotografiar-los en els seus països d’acollida..

Als 118?

Aquest és l’objectiu. Ja he localitzat a 93 de les persones que estaven a la barca, que viuen a Alemanya, França, Itàlia, Espanya, Bèlgica, Suïssa.

Et van donar els seus telèfons, o només els seus noms i cognoms i a partir d’aquí has hagut d’improvitzar?

Tenia únicament nom i cognoms, el país i l’edat. Ells estaven en el vaixell unes tres o quatre hores, perquè el «Iuventa» només feia el primer rescat. Una vegada estabilitzats, se’ls desplaçava a un altre vaixell, que era el que els portava a Itàlia. Això implica que vaig haver de fotografiar a tots en dues hores, la qual cosa suposa uns dos minuts per retrat. Una persona em va estar ajudant a apuntar els noms complets, i a partir d’aquesta informació els vaig cercar en Facebook. Així  és com els vaig localitzar a un d’ells un any després.

Per què et centres en el Mediterrani?

Abans havia estat treballant en els Balcans en el 2015-2016, centrant-me a Sèrbia, perquè era i és la frontera amb la Unió Europea (UE).

Quan vaig tenir accés al Mediterrani vaig començar a adonar-me que, a nivell visual, el que està succeint en el Mediterrani és atractiu. Per molt que sigui una paraula dura, és molt fàcil aconseguir un material fort en aqueix context.

El que està succeint és una barbàrie i té un impacte visual molt fort. El problema és que aquest impacte visual fa que no entenguem del tot el que està pasant allà.

Hi ha un excés d’informació del Mediterrani i una absoluta falta de dades sobre el que succeix abans d’arribar allà, sobre el perquè de la migració.

  

Quines diferències veus en els retrats que fas en el rescat i les que fas després de dos anys?

En el moment que faig la fotografia a la barca, jo veig persones que acaben de ser rescatades del mar i penso que la seva cara de cansament és per haver estat hores allà. A mesura que vaig entenent la seva història, a mesura que vaig coneixent el que està ocorrent a Líbia, m’adono que són retrats de persones que acaben de sobreviure mesos o anys atrapats en un conflicte que no els hi correspon i del que han acabat sent víctimes. És en aqueix moment en el qual m’adono que era fins i tot superficial pensar que aquestes persones tenien aquelles cares per aquestes set hores en el Mediterrani.

A quants has fotografiat?

Ara mateix tinc 22 fotografiats. A l’hora de fer una comparativa entre el primer rostre i el segon, el que vull mostrar no és únicament «el bonisme europeu», sinó que estar en un context de pau fa que tornin a ser ells mateixos. A Líbia han estat completament anul·lats com a persones, per la qual cosa és molt probable que aquest rostre que es veu a Europa siga molt semblat al que tenien abans de sortir del seu país d’origen. De fet, ara estic treballant en un llibre amb aquests retrats, i vull que sigui una porta d’entrada per a parlar de Líbia.

Quins efectes tenen les polítiques d’acolliment d’Europa?

Ells no acaben d’entendre les polítiques d’acolliment. El seu principal xoc és la burocràcia ja que no entenen el seu funcionament. Quan arriben no existeix cap pedagogia que els expliqui com funciona Europa. És un sistema molt diferent al seu, on necessites un document per a absolutament tot, i el principal document és el que et fa legal, que és o bé una targeta de residència o una targeta de refugiat, és el que et dóna accés a la resta de documents necessaris per a viure. Al final s’acaben adaptant i acaben entenent, però clar, com més es treballi el procés d’integració, més ràpid serà  i més ràpida serà la seva integració.

Vas guanyar el primer premi de la desena edició del Taylor Wessing Photographic PortraitPrize de la National Portrait Gallery, pel retrat d’un dels 118 nois que vas fotografiar, l’Amadou. “Crec que el retrat de l’Amadou destaca per les emocions que transmet”, com  “por, desconfiança i incertesa, així com determinació i força”, vas dir en una entrevista

L’Amadou representa a tots aquells migrants que arriben a Europa: Intentar jutjar-los a través d’aquest retrat, d’aquest moment, crec que em semblaria incorrecte. Existeix tot un moment anterior al Mediterrani: la migració els ha portat a situacions extremes, com per exemple, camps de tortura en Líbia. Estan apagats, enfadats, tenen por a parlar, comportar-se, perquè tot té conseqüències, i algunes poden suposar fins i tot la mort. Aquestes mirades són de desconfiança i d’horror perquè segueixen sense entendre on han arribat i què succeirà després.

Existeix un context previ al salvament que en moltes ocasions s’obvia, es desconeix.

Fer fotografies des de l’afecte uneix més al fotografiat i al públic?

El que crec és que el periodisme d’actualitat és important, però ha d’estar complementat amb el periodisme de profunditat que sigui el que al final explique les coses, i aquesta és la línia per la que jo estic apostant.

Pots explicar tot el que passa en el món amb molta rapidessa, però si no ho contextualitzes, si no expliques per què està passant, al final tot és molt superficial i no ens porta a enlloc. És evident que quan més profunditat hi hagi d’un tema concret, més empatia haurà amb el públic que ho miri perquè al final és això, els hi estàs donant una informació molt més propera.

César Dezfuli compartirà la seva experiència com a testimoni de la crisi migratòria en el Mediterrani el dimecres 14 de novembre a 19 h. a Les Cotxeres del Palau Robert.

Finalistes V DOCfield Dummy Award Fundació Banc Sabadell

Anunciem els finalistes del V DOCfield DummyAward Fundació Banc Sabadell que formaran part de l’exposició en Foto Colectania.

Els finalistes d’enguany són:

  • Ana Lorente, La buena esposa
  • Anna Galí, Time on Quaaludes and Red Wine
  • Cale Garrido / Philipp Meuser, Neorrurales
  • David García, El paseo
  • David Molero, Los lobos nunca aullaron a la luna
  • Ire Lenes, Archipiélagos
  • Iván Deiana, Huéspedes
  • Jaume Simon Contra, Neverlove
  • Javier Aristu, We were
  • Jordi Parramon, Honeymoon
  • José Miguel Cerezo, California Island
  • Liza Ambossio, Naranja de Sangre
  • Lucía Gómez Meca, Gómez
  • Maite Caramés, Lada Stories
  • Maria Abenia, Ulises
  • Natalia Leiva, Miénteme, díme que me quieres.
  • Patricia Esteve, Out of this life
  • Rosa Llop, Jo també vull ser John Cage
  • Valentina Sestieri, Susy Nuda
  • Xebia Nikolskaya, The House My Grandfather Buil

Felicitats a totes i tots!

El dijous 22 de novembre a les 19.45 h es farà lliurament del premi Dummy Award Fundació Banc Sabadell  a la Fundació Foto Colectania. Esperem veure-us a tots els finalistes així com als vostres amics i familiars!

La decisió de la maqueta guanyadora es prendrà de 10.00 a 14.00 h en una reunió en la que el jurat visionarà i avaluarà totes les maquetes finalistes.

El mateix dia a les 18.30h  Nancy Borowick, autora convidada del festival, donarà una xerrada per a explicar el seu projecte “La petjada familiar”, exposat en Palau Robert.

Agraïm a la Fundació Banc Sabadell, Editorial Phree i Foto Colectania el fer possible aquest premi.

      

“A la guerra mai hi ha massa esperança, però estàs obligat a sentir-la per alguna raó”

Entrevista a Lorenzo Meloni, autor de l’exposició “La caiguda del califat”

Quins són les peculiaritats d’aquesta guerra de múltiples cares contra l’Estat Islàmic (EI)?

La peculiaritat d’aquesta guerra és que en ella estan involucrats molts països occidentals i d’Orient Mitjà que han format aliances amb grups insurgents, els mateixos grups que de vegades són tractats i reconeguts com a terroristes. I junts lluiten contra una organització terrorista denominada Estat Islàmic, que va néixer també gràcies a polítiques aplicades a la zona per aquests mateixos països durant el segle passat: colonialisme, règims (totalitaris), guerres com la d’Afganistan entre la URSS i EUA, la invasió de l’Iraq o la guerra civil a Síria.

És la guerra la raó més important per la qual la gent abandona casa seva? Amb quines conseqüències?

Si parlem de Kobane, Sirte, Palmira i Mossul, per descomptat la guerra és la raó per la qual abandonen les seves llars i ciutats. Imagina tenir solament uns minuts per recollir les pertinences més valuoses de la teva vida, coses que poden tenir valor econòmic i/o emocional o altres objectes que t’ajudaran a sobreviure, i haver de col·locar-los en una petita borsa.

Imagina haver de creuar una carretera corrent sota el foc d’un franctirador, arrosegant la teva maleta i pot ser que també als teus fills, plorant. Si sobrevius, el més probable és que arribis a un lloc controlat per EI, on hauràs d’explicar per què escapes cap al seu enemic, i per tant, per què estàs triant morir com a “infidel” en lloc d’unir-te a la “santedat del martiri”. Un dels objectes més valuosos que has ficat en la maleta pot ser que t’ajudi a passar el tràngol.

Si aconsegueixes arribar a l’altre costat, hi haurà una altra nova carretera que creuar sota el foc d’un altre franctirador, que et portarà de nou a un punt de control de EI. Aquí seràs interrogat, pot ser acusat d’alguna cosa que mai vas fer i segurament deportat a un camp d’identificació de persones desplaçades. Una vegada allí, si tens prou sort com per comptar amb una ONG a prop, probablement rebràs menjar i aigua cada dia. Oblida’t d’un bany decent i una dutxa, per no parlar de calefacció. El més segur és que hagis de quedar-te en una petita tenda de campanya al costat de la teva nombrosa família fins que la teva ciutat sigui declarada “alliberada”.

En aquest punt, la idea de tornar a casa teva sembla una benedicció. Però llavors descobriràs que ha estat destruïda per un avió de les tropes d’un país, que va arribar al teu per restablir la justícia. Els teus fills creixeran probablement sense una educació adequada i amb un profund sentiment de venjança, sense saber exactament cap a quina o qui. Pot ser que també, per necessitats de diners, acceptin amb facilitat unir-se a algun grup que lluiti per alguna causa, potser el mateix grup del que estaves escapant i que ara es diu d’una altra manera. I així el cicle comença de nou. Però “gràcies a Déu” has d’estar feliç perquè vas sobreviure.
Aquestes són més o menys les conseqüències, “si Déu vol”.

La guerra provoca també que alguna cosa es mogui a l’interior de les persones. Com t’ha afectat cobrir aquesta guerra personal i professionalment?

És esgotador perquè a la guerra mai hi ha massa esperança, però estàs constantment obligat a sentir-la per alguna raó. Les situacions són sempre les mateixes, segueixen els mateixos patrons, repetint-se constantment i deixant-te sentiments d’impotència, com a ésser humà i com a fotògraf, sobre perquè la solució sempre sembla fora de l’abast.

Quin seria en la teva opinió l’estratègia per acabar amb aquesta guerra?

Es pot guanyar un conflicte armat però no es pot guanyar tan fàcilment una ideologia, així que és veritablement complicat planejar una estratègia real. Europa i les seves ideologies com el feixisme, el nazisme o el comunisme, són l’exemple perfecte.

La Segona Guerra Mundial va passar per Espanya

A propòsit del treball documental que Jacques Léonard va realitzar al desembre de 1943 per narrar el pas per Espanya de milers de joves francesos que tractaven de fugir del feixisme per incorporar-se a files en el nord d’Àfrica, compartim un extracte del text en el qual l’historiador Josep Calvet analitza aquest fet. L’exposició “Évadés. 29 décembre 1943“, que es pot veure a la Galeria Marc Domènech en el marc del festival, és un dels pocs testimonis gràfics que existeixen d’aquest moment històric. Es tracta d’un conjunt de fotografies d’un comboi de refugiats, majoritàriament francesos, que arribaren de diferents punts de la geografia espanyola, primer a Madrid i finalment a la Màlaga, on van embarcar cap a Àfrica i la llibertat, el 29 de desembre de 1943.

(…) Es calcula que un mínim de 80.000 persones, de manera legal o il•legal, van trobar refugi a l’Espanya franquista. (…)

(…) Malgrat que inicialment aquestes persones van passar sense dificultats a la península Ibèrica a través dels punts duaners (Portbou, la Jonquera, la Farga de Moles, Pont de Rei, Canfranc, Dantxarinea, Irún, etc.) per embarcar cap a Amèrica, Anglaterra o l’Àfrica del Nord, aviat les pressions alemanyes davant el govern espanyol donarien fruit i la concessió de visats d’entrada al país quedaria reduïda a un fet anecdòtic i testimonial. En conseqüència, les fugides van passar a materialitzar-se de manera clandestina, després de creuar a peu els camins que travessen els cinc-cents quilòmetres de serralada pirinenca, des d’Irun fins a Portbou. (…)

(…) Tot plegat va fer que la major part dels que van aconseguir travessar els Pirineus fossin detinguts en arribar a territori espanyol. Aleshores començava la seva estada, que de vegades es convertia en un llarg pelegrinatge, per establiments penitenciaris. (…)

(…) Davant l’allau de persones que creuaven clandestinament els Pirineus, que en un primer moment va agafar per sorpresa les autoritats espanyoles, aquestes van improvisar les condicions d’acollida, fins que van dictar una àmplia normativa que fixava com actuar amb les diferents tipologies de refugiats. En funció de la nacionalitat, l’edat i el sexe, se’n decretava l’estada en presons (d’homes i de dones), hospicis, camps de concentració, hotels i establiments diversos. Això sí, es prohibia que aquestes persones s’establissin a Espanya, excepte en situacions d’arrelament familiar o en cas de disposar de recursos econòmics, sempre que fossin avalades per persones amb una solvència ideològica reconeguda. En conseqüència, tot aquest volum de desplaçats contemplava amb impotència la necessitat de sortir de la presó i aconseguir la documentació necessària per emigrar a un tercer país, tràmits difícils de solucionar a l’Espanya del primer franquisme. (…)

(…) Aquesta situació va afavorir que les ambaixades i els consolats aliats també passessin a vetllar pels retinguts a Espanya.(…)

(…) En el cas dels francesos, es va generar una situació difícil, atès que la seva representació diplomàtica estava sota les ordres del govern de Vichy, vinculat als alemanys, i, en molts casos, oferia instruccions que divergien dels interessos de les forces favorables als aliats. Va ser llavors quan, a través de diplomàtics i funcionaris partidaris de la França Lliure, es va organitzar una estructura paral•lela a l’oficial per ajudar els compatriotes que volien arribar a l’Àfrica del Nord. En aquesta organització va tenir un paper determinant la Creu Roja Francesa a través de monsenyor André Boyer-Mas, agregat eclesiàstic de l’ambaixada i amb unes relacions excel•lents amb els estaments franquistes. (…)

(…) disposava d’un nombrós equip que cobria tota la geografia espanyola. Entre aquests col•laboradors, probablement hi havia el fotògraf francès Jacques Léonard (París, 1909 – l’Escala, 1994), que aquells anys recorria Espanya cercant localitzacions per a la pel•lícula que el director de cinema Abel Gance volia gravar sobre la figura de Cristòfor Colom. (…)

(…) Els nois francesos van sortir dels ports d’Algesires, Màlaga i Lisboa cap a Alger i Casablanca. Des de Màlaga van salpar un mínim de 13 expedicions. Jacques Léonard va deixar constància amb les seves fotografies (…) de l’estada a la plaça de braus de Màlaga d’un nombrós grup de joves que esperaven l’ordre per abandonar Espanya. (…)

(…) Les fotografies de Léonard mostren els nois lluint una targeta d’identificació en què consten el seu nom i els cognoms, i representen una font de primer ordre per il•lustrar la partida de refugiats des de ports espanyols. Probablement es tracta de l’únic material gràfic conegut fins ara d’aquest episodi històric que, durant dècades, s’havia mantingut en l’oblit a Espanya. (…)

(…) El dimecres 29 de desembre, els vaixells Gouverneur Général Lépine i Sidi Brahim van arribar a Màlaga carregats de farina i fosfats, productes de primera necessitat per a l’economia espanyola, aïllada internacionalment i en procés de recuperació dels efectes devastadors de la Guerra Civil. Els vaixells van entrar al port amb la bandera anglesa i, després de salpar-ne, just en el moment en què començaven a navegar per aigües internacionals, van hissar la bandera francesa mentre els passatgers cantaven emocionats La Marsellesa. Dos dies després, per a alegria dels viatgers, entraven al port de Casablanca, al protectorat francès del Marroc. Per a tots ells començava llavors una altra guerra.(…)

Josep Calvet
Historiador

TAJO: entre un punt A i un punt B

Tajo-entre un punto A y un punto B-DOCfield Barcelona

El viatge. Quina paraula tan àmplia i quantes preguntes genera. Nosaltres decidim agafar-la i fer-li una volta. Ni millor ni pitjor: reblar el clau, possiblement fluix, al nostre cap.

No hem estat els primers a viatjar en furgoneta. No hem estat els primers a viatjar junts. No hem estat els primers a recórrer el riu Tajo. Potser sí hem estat els primers a ajuntar-ho tot a l’atzar. O potser ni això.

Per què viatgem? Què ens empeny a convertir una conversa qualsevol en un projecte fotogràfic? La fotografia genera bogeria, obsessió. Trenca relacions, t’ocupa la ment. És una manera de veure la vida. Viatjar és una manera de viure també. Viatjar fotografiant, per tant, és una manera de viure duplicada, és de suposar. Però, i si li preguntem a qui viatja per obligació? Ens engegarà a fregir espàrrecs, potser de l’horta extremenya, això sí.

Quatre ments fotogràfiques ocupen molt espai, així que el valor fonamental ha estat no menjar-nos aquest espai, respectar-nos el nostre aire, tan necessari per anar formant una visió del riu més llarg de la península.

Descobrim un riu maltractat, és cert. Una població envellida. Paisatges impossibles, tristos, arrasats pel maltractament al riu. Però què hi ha de debò en tot això? El nostre treball potser ha estat dir que el riu ja no existeix. Però això no és cert perquè existeix, està viu, per més que ja gairebé ningú se’n recordi d’ell.

Descobrim una geografia humana entranyable, canviant a cada quilòmetre, a cada parada. Pobles encaixats a la meitat de les muntanyes de l’Alt Tajo, o col·locats per algun estrany pensador a la meitat de l’àrida Extremadura. Recorrem els paisatges que van inspirar Cela a La Alcarria, travessem la ciutat abandonada per Carlos V, acabem a la màgica Lisboa.

No és igual qui viu a 44 quilòmetres de distància d’aquell altre. I a 44 més d’un altre canvia encara més. I així vam sumar 1038 quilòmetres en els quals influeixen el clima, el riu, l’humor, l’experiència acumulada, la vida experimentada.

El viatge no ha acabat, ara comença el més bonic. Aquí és on se separen viatjar i fotografiar. Viatgem i arribem a una destinació. I ens en tornem. Però la fotografia perpetua aquest viatge. Ajuntem als amics i els regalem sessions eternes de les nostres imatges. Això farem nosaltres. Ens ajuntarem i unirem la nostra visió per convidar-vos a vosaltres, amics, al fet que viatgeu amb nosaltres pel riu. No volem que sapigueu si aquesta imatge és d’un o de l’altre. O d’aquest altre. O d’aquell altre. Serà una mirada, però multiplicada per quatre. Una operació matemàtica de resultat un.
Un riu. Una furgoneta. Una mirada. Un viatge.
D’un punt A a un punt B.
I al mig, el Tajo.

Roberto Feijoo, Eugeni Gay, Manu Mart i Mingo Venero

Fotografia: “Autoretrat d’Agustín Herraiz. Fotògraf de molts anys, va aprendre fotografia per correu als anys 50 sota el lema, aprendre fent. Huerta Pelayo 29-05-2017”

DOCfield Barcelona viatja a la tardor

El festival DOCfield se celebrarà a partir de la seva edició 2017 durant els mesos d’octubre i novembre, una època de l’any més propícia per al seu desenvolupament per la naturalesa reflexiva, analítica i de profunditat dels seus continguts que probablement requereixen de més temps de consum. DOCfield va néixer amb la voluntat d’oferir al públic que valora la fotografia documental i el fotoperiodisme una programació més extensa de projectes de llarg recorregut i les versions senceres de reportatges importants d’actualitat. A més a més, amb les noves dates, DOCfield no competirà amb l’alta activitat cultural de la primavera i de l’estiu de Barcelona.

El festival es reformula en la seva cinquena edició i no tan sols canvia de dates, sinó que la seva direcció artística es assumida internament des de l’Àrea de Projectes de Photographic Social Vision. A la seva propera edició, DOCfield concentrarà els seus continguts al voltant del tema del viatge, en totes les seves formes i abordarà múltiples aspectes relacionats amb la mobilitat humana. La seva secció oficial estarà estructurada en una ruta principal d’exposicions que recorrerà l’eix central de la ciutat, a un costat i l’altre del Passeig de Gràcia i fins el de Les Rambles, des de l’Institut Français de Barcelona, passant per Palau Robert, la Universitat de Barcelona, el Fnac Triangle, el CCCB, el Centre Cívic Pati Llimona i l’Arts Santa Mònica, fins arribar al Museu Marítim de Barcelona que acollirà la mostra resultant de la 1ª BECA Photographic Social Vision de fotoperiodisme d’investigació. La Fundació també convida a afegir-se al programa a galeries, centres d’art i museus, escoles de fotografia i d’altres centres culturals que vulguin donar suport amb la seva programació, a la difusió conjunta de projectes sota un mateix tema. A més, el festival compta amb la col•laboració d’un grup d’experts en ciències socials per a la redacció del guió i una sèrie de nominadors especialistes en fotografia i narratives audiovisuals a nivell nacional i internacional.

Amb aquests canvis en la definició estratègica del festival, visitat l’any 2016 per quasi 140.000 persones, en un mes i mig a l’estiu; aquest any  DOCfield i el seu programa es veuran reforçats en el nombre de visites de públic general i també d’escoles i de públic educatiu. Tot això afavorirà l’objectiu de Photographic Social Vision de situar en el mapa nacional i internacional a la ciutat de Barcelona com a referent de continguts  culturals de qualitat en l’àmbit de la fotografia documental. El festival és possible des de fa cinc anys al suport de més de 100 empreses i entitats de gestió del sector cultural, entre els quals destaca l’ajut i complicitat de la Fundació Banc Sabadell i dels Laboratoris EGM, i el suport institucional de la Generalitat de Catalunya y de l’Ajuntament de Barcelona.

 

Concurs #MetroUcraïna amb Misha Pedan

L’exposició “M” de Misha Pedan, produïda per Laboratoris Color EGM per DOCfield>16 i que es pot visitar a l’Espai Mercè Sala de TMB, és una crònica poètica de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna. Totes les fotografies es van fer d’amagat al metro de Khàrkov durant els anys 1985 i 1986. Cada dia Pedan passava 45 minuts al metro per anar al centre i 45 minuts per tornar. En total va passar unes 1.000 hores al metro. Aquestes són les persones que va trobar.

Amb motiu del festival DOCfield>16, l’autor proposa als viatgers del metro de Barcelona que es desplacin en el temps i es converteixin ara en passatgers de #MetroUcraïna. Comparteix la teva foto a les xarxes socials com a passatger sobre les imatges exposades a l’Espai Mercè Sala o els vinils a diferents parades de metro, i guanya el llibre del projecte signat per Misha Pedan, que ha estat finalista a PHOTOESPAÑA Best Photography Book Award! Ell mateix triarà la foto guanyadora. El lliurament del llibre es farà a la cloenda del festival, dimarts 19 de juliol a les 19:00 en Arts Santa Mònica.

Convocatòria tancada:

> Facebook: publica la teva foto a l’esdeveniment del concurs amb el hashtag #MetroUcraïna i comparteix-la al teu mur.

> Twitter: publica la teva foto amb el hashtag #MetroUcraïna esmentant @docfieldbcn @EGMLabo i @tmb_barcelona

> Instagram: publica la teva foto amb el hashtag #MetroUcraïna esmentant @docfieldbcn

 

 

Guanyador del Concurs:

La fotografia feta per Ricard Martínez, ha estat l’escollida guanyadora per l’autor de la exposició “M”, el fotògraf Misha Pedan.

Des de l’equip organitzador de DOCfield. Festival fotografia documental Barcelona et donem l’enhorabona Ricard Martínez!

Gràcies també a tots participants del concurs.