Notícies

La fotògrafa Dragana Jurisic explora les conseqüències de la desintegració de Iugoslàvia

La fotògrafa documentalista Dragana Jurisic va néixer en Slavonski Brod, Croàcia (antiga Iugoslàvia). L’any 2008 va completar el seu mestratge en Belles arts a la Universitat de Gal·les, Newport. Basada actualment a Dublín (Irlanda) ha guanyat diversos premis i ha exposat tant a Irlanda com a l’estranger. Jurisic és l’autora de “YU: The Lost Country”, treball que explora les conseqüències de la desintegració de Iugoslàvia i que es podrà visitar fins al 16 de juny a la Biblioteca Esquerra de l’Eixample Agustí Centelles.

Com vas viure la guerra a Croàcia?

La guerra va començar un diumenge del setembre de 1991. Tenia 16 anys. Estava començant el meu tercer any de secundària. Estava jugant amb els meus amics al costat del riu, que és una frontera natural entre Croàcia i Bòsnia. Aquest dia hi havia un silenci inusual, no hi havia ningú al voltant, quan de sobte vam veure a un grup d’homes apropant-se a nosaltres. Eren policies, encara que anaven vestits de civils. Ens van dir que marxéssim d’allà immediatament, però érem joves, una mica anarquistes i no els vam fer gaire cas al principi, però finalment vam tornar a casa. Quan anàvem de camí, recordo que un dels meus amics va dir “aquest poble és molt avorrit… tant de bo passés alguna cosa emocionant”. Dues o tres hores després, va esclatar el conflicte. Soldats croats ens van enviar al soterrani perquè anaven a utilitzar la teulada de casa meva per disparar als del “Yugoslav Army Harrison” (forces de l’exèrcit de Iugoslàvia). Òbviament, els van localitzar, així que l’exèrcit iugoslau va dirigir míssils al nostre apartament, que ser devorat per les flames. Nosaltres vam escapar abans que això passés.

Com va influenciar aquesta guerra en la teva carrera com a fotògrafa?

Tres o quatre dies després d’instal·lar-nos en un hotel en el qual vam viure uns sis mesos, el meu pare em va comprar una càmera perquè pogués donar-li sentit a tot el que estava passant al meu al voltant, encara que la veritat és que no puc trobar molts dels negatius d’aquella època, ens vam mudar tantes vegades… Tot i això, quan vaig anar a la Universitat de Rijeka (Croàcia) a estudiar psicologia, vaig trobar una cambra fosca gegantesca al campus que ningú utilitzava, on que vaig començar a revelar-hi les meves pròpies fotografies.

Què et suposava viure en Slavonski Brod, just enmig de Sèrbia i Croàcia?

Viure a la frontera històrica entre l’Est i l’Oest t’obre la teva perspectiva cap a altres cultures. Els serbis, croats i musulmans del meu petit poble van començar a tornar-se cada vegada més nacionalistes: hi havia moltíssima tensió entre ells. Però com jo sóc croata per part de pare i sèrbia per part de mare, vaig poder veure la manipulació informativa durant el conflicte en les dues parts. Durant la guerra no hi ha veritable periodisme, només hi ha propaganda, i això és aterridor.

En el curs de “YU: The Lost Country”, on vas tenir més problemes?

A Kosovo. El meu primer nom és molt serbi i tinc un passaport de Croàcia, per la qual cosa en la part sèrbia tenia problemes perquè tenia passaport de Croàcia, i en la part croata em rebutjaven per tenir un nom serbi. Em sentia molt vulnerable: sortia a qualsevol costat i tenia un cos policial que amb pistoles esperant-me. Em sentia constantment amenaçada i vigilada.

Què opines de l’ascens del nacionalisme a Europa?

Qüestiono molt el nacionalisme perquè he vist el dany que ha causat. El nacionalisme sempre assevera la superioritat d’un col·lectiu enfront d’un altre. Per exemple, els croats es creuen superiors als altres, més occidentals, més civilitzats, menys otomans. El nacionalisme és una molt bona eina per a controlar a les masses. Des que naixem, ens ensenyen que les nostres arrels són molt importants, i és precisament això el que vull qüestionar. Els humans no som arbres … De debò necessitem arrels?

Europa es vol enfrontar al seu passat?

A Croàcia, algunes persones intenten bregar amb el sentit de les responsabilitat respecte al que van fer als musulmans i als serbis civils durant la guerra, atrocitats que mai no han sortit a la llum fins ara. M’hagués agradat veure el model que van implementar a Alemanya després de la Segona Guerra Mundial: és un país que ha remarcat aquesta consciència de culpabilitat perquè generació rere generació recordin el que van fer i així evitar que es torni a repetir. A Espanya, en canvi, he vist que hi ha una gran aversió a recordar tot el que va succeir durant a l’època del franquisme, i això és una pena. Si no t’enfrontes amb ella, la història començarà a repetir-se per si mateixa.

Et fies de la història?

He vist com la història contemporània ha estat reescrita de manera molt efectiva i en un espai molt curt de temps. Això em fa sospitar de tot. De totes maneres, crec en les històries personals, crec que podem aprendre moltes més coses sobre la humanitat observant-les.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *