Notícies

Entrevista al César Dezfuli per la Paula Ericsson.

Posant rostre a les xifres del Mediterrani.

Entrevista al César Dezfuli per la Paula Ericsson.

César Dezfuli (Madrid-1991) és un fotoperiodista interessat en les realitats socials i culturals, i ha treballat en múltiples mitjans de comunicació, entre ells The Guardian, The Atlantic, El Pais, Eldiario.es, El Periódico, BBC, Deutsche Welle TV, Antena 3, TVE, La Sisena i Cadena SER.

El seu últim treball, «Passengers», arranca en el 2016 quan té l’oportunitat d’estar en el vaixell «Iuventa», una nau de salvament marítim fruit de la inciativa d’uns nois alemanys. A través de retrats frontals, que tenen com a únics protagonistes als 118 passatgers d’aquesta barca i el Mar Mediterrani, Dezfuli ens acosta a les realitats de persones que normalment només són xifres en els titulars.

Quan neix la idea del teu projecte? Què et fa començar-ho?

Começo al 2016, quan tinc l’oportunitat d’estar en el vaixell «Iuventa», que és un projecte d’un noi de 19 anys que mitjançant una campanya de crowfounding aconsegueix comprar una embarcació i crear l’ONG Jugend Rettet per a fer salvament marítim en el Mediterrani.

Una vegada allà, veig que tots els dies es reporten a les autoritats marítimes italianes la xifra de persones, que desprès es publica a la premsa. Va ser allà quan vaig decidir que el que havia de fer era començar a trencar aquestes xifres i posar rostre a aquests nombres que es reportaven cada dia. Vaig pensar que fotografiar a totes les persones rescatades que estaven en l’embarcació i posar-los nom ja era una primera manera de trencar aqueixes xifres i posar-los rostres.

Vas ser al vaixell diversos dies?

Vaig estar tres setmanes a bord. Al principi vaig necessitar temps veure com i on fer les fotografies. Després de diversos dies durant un rescat vaig buscar a dues persones que parlaven anglés i llengües locals perquè em poguessin traduir. Els vaig explicar el projecte que volia fer, que era periodista i que volia fotografiar-los a tots.

Ells em van ajudar a traduir les meves preguntes i vaig fotografiar, una per una, a les 118 persones que estaven en aquesta barca. Mesos després, vaig intentar tornar a fotografiar-los en els seus països d’acollida..

Als 118?

Aquest és l’objectiu. Ja he localitzat a 93 de les persones que estaven a la barca, que viuen a Alemanya, França, Itàlia, Espanya, Bèlgica, Suïssa.

Et van donar els seus telèfons, o només els seus noms i cognoms i a partir d’aquí has hagut d’improvitzar?

Tenia únicament nom i cognoms, el país i l’edat. Ells estaven en el vaixell unes tres o quatre hores, perquè el «Iuventa» només feia el primer rescat. Una vegada estabilitzats, se’ls desplaçava a un altre vaixell, que era el que els portava a Itàlia. Això implica que vaig haver de fotografiar a tots en dues hores, la qual cosa suposa uns dos minuts per retrat. Una persona em va estar ajudant a apuntar els noms complets, i a partir d’aquesta informació els vaig cercar en Facebook. Així  és com els vaig localitzar a un d’ells un any després.

Per què et centres en el Mediterrani?

Abans havia estat treballant en els Balcans en el 2015-2016, centrant-me a Sèrbia, perquè era i és la frontera amb la Unió Europea (UE).

Quan vaig tenir accés al Mediterrani vaig començar a adonar-me que, a nivell visual, el que està succeint en el Mediterrani és atractiu. Per molt que sigui una paraula dura, és molt fàcil aconseguir un material fort en aqueix context.

El que està succeint és una barbàrie i té un impacte visual molt fort. El problema és que aquest impacte visual fa que no entenguem del tot el que està pasant allà.

Hi ha un excés d’informació del Mediterrani i una absoluta falta de dades sobre el que succeix abans d’arribar allà, sobre el perquè de la migració.

  

Quines diferències veus en els retrats que fas en el rescat i les que fas després de dos anys?

En el moment que faig la fotografia a la barca, jo veig persones que acaben de ser rescatades del mar i penso que la seva cara de cansament és per haver estat hores allà. A mesura que vaig entenent la seva història, a mesura que vaig coneixent el que està ocorrent a Líbia, m’adono que són retrats de persones que acaben de sobreviure mesos o anys atrapats en un conflicte que no els hi correspon i del que han acabat sent víctimes. És en aqueix moment en el qual m’adono que era fins i tot superficial pensar que aquestes persones tenien aquelles cares per aquestes set hores en el Mediterrani.

A quants has fotografiat?

Ara mateix tinc 22 fotografiats. A l’hora de fer una comparativa entre el primer rostre i el segon, el que vull mostrar no és únicament «el bonisme europeu», sinó que estar en un context de pau fa que tornin a ser ells mateixos. A Líbia han estat completament anul·lats com a persones, per la qual cosa és molt probable que aquest rostre que es veu a Europa siga molt semblat al que tenien abans de sortir del seu país d’origen. De fet, ara estic treballant en un llibre amb aquests retrats, i vull que sigui una porta d’entrada per a parlar de Líbia.

Quins efectes tenen les polítiques d’acolliment d’Europa?

Ells no acaben d’entendre les polítiques d’acolliment. El seu principal xoc és la burocràcia ja que no entenen el seu funcionament. Quan arriben no existeix cap pedagogia que els expliqui com funciona Europa. És un sistema molt diferent al seu, on necessites un document per a absolutament tot, i el principal document és el que et fa legal, que és o bé una targeta de residència o una targeta de refugiat, és el que et dóna accés a la resta de documents necessaris per a viure. Al final s’acaben adaptant i acaben entenent, però clar, com més es treballi el procés d’integració, més ràpid serà  i més ràpida serà la seva integració.

Vas guanyar el primer premi de la desena edició del Taylor Wessing Photographic PortraitPrize de la National Portrait Gallery, pel retrat d’un dels 118 nois que vas fotografiar, l’Amadou. “Crec que el retrat de l’Amadou destaca per les emocions que transmet”, com  “por, desconfiança i incertesa, així com determinació i força”, vas dir en una entrevista

L’Amadou representa a tots aquells migrants que arriben a Europa: Intentar jutjar-los a través d’aquest retrat, d’aquest moment, crec que em semblaria incorrecte. Existeix tot un moment anterior al Mediterrani: la migració els ha portat a situacions extremes, com per exemple, camps de tortura en Líbia. Estan apagats, enfadats, tenen por a parlar, comportar-se, perquè tot té conseqüències, i algunes poden suposar fins i tot la mort. Aquestes mirades són de desconfiança i d’horror perquè segueixen sense entendre on han arribat i què succeirà després.

Existeix un context previ al salvament que en moltes ocasions s’obvia, es desconeix.

Fer fotografies des de l’afecte uneix més al fotografiat i al públic?

El que crec és que el periodisme d’actualitat és important, però ha d’estar complementat amb el periodisme de profunditat que sigui el que al final explique les coses, i aquesta és la línia per la que jo estic apostant.

Pots explicar tot el que passa en el món amb molta rapidessa, però si no ho contextualitzes, si no expliques per què està passant, al final tot és molt superficial i no ens porta a enlloc. És evident que quan més profunditat hi hagi d’un tema concret, més empatia haurà amb el públic que ho miri perquè al final és això, els hi estàs donant una informació molt més propera.

César Dezfuli compartirà la seva experiència com a testimoni de la crisi migratòria en el Mediterrani el dimecres 14 de novembre a 19 h. a Les Cotxeres del Palau Robert.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *