Notícies

Entrevista a YOSIGO: “La meva idea era partir de la naturalesa molt pura i arribar fins a la contaminació que apareix molt ràpid”

OPENHOUSE EXPOSICIÓN #6

“RIU AVALL” de YOSIGO

ENTREVISTA AMB YOSIGO

Per Ana Schulz

 

Com vas arribar al Llobregat?

El projecte neix com a reacció a un altre que vaig fer sobre el turisme a Barcelona. La meva intenció era fer alguna cosa dins de la ciutat per després sortir fora, vaig estar fotografiant els espots més  característics de la ciutat, i quan vaig acabar vaig voler sortir. Va ser una reacció una mica dirigida, vaig voler cansar-me molt de la ciutat en si i dels llocs més turístics per després sortir i fotografiar més tranquil la perifèria. La meva idea original era fotografiar les zones limítrofes de la ciutat, a partir de les últimes parades de metro. Quan vaig agafar la línia vermella fins a Bellvitge i vaig arribar al Llobregat vaig sentir una espècie de connexió especial, una intuïció, i em vaig dir: aquí pot passar alguna cosa. També és cert que em va recordar al meu poble, Hondarribi, pel tema de les hortes. Així que va ser una trobada casual, és la manera en què em surten les històries, no em documento, investigo, etc. I després fotografio sinó a l’inrevés, és com una intuïció, jo funciono així, i moltes vegades no surt gens però unes altres, doncs sí surt.

Com vas abordar el treball?

Primer vaig fotografiar de forma molt compulsiva la desembocadura del riu i quan vaig començar a documentar-me més i a interessar-me per tot el que hi ha al voltant vaig començar a pujar cap amunt i el projecte va començar a prendre forma. La meva idea era partir de la naturalesa molt pura i arribar fins a la contaminació que apareix molt ràpid. Vaig començar per fotografiar el tema de les colònies industrials i després vaig ascendir cap a les fonts per finalment tornar a baixar a la recerca de les parts o peces que em faltaven per al llibre. Vaig estar fotografiant durant 10 mesos, i durant 3 o 4 preparant el llibre.

Quina estructura té el llibre?
La idea original per al llibre era que fos cronològic, que comencés a les muntanyes i acabés en la desembocadura, però després em va semblar massa obvi i lineal, en realitat volia transmetre una idea general d’abandó, nostàlgia, decadència d’un territori una mica desolat. Sí és cert que l’inici són les fonts, la naturalesa una mica més pura i el final és al costat de l’aeroport. Entremig es barreja tot el trajecte. Em semblava més interessant articular la història movent les peces, si no hagués quedat com a àlbum de croms.

Les persones a les quals retrates, qui són?
Gent que viu en les colònies. És gent que té una relació molt directa i estreta amb el riu. Per exemple, la noia jove d’un dels retrats viu al costat del riu, es passa molt temps allí molt sola perquè amb prou feines viu gent jove, solament gent molt major, antics empleats de les fàbriques. Per això hi ha una atmosfera molt rara d’antigues històries. És gent que encara paga una renda antiga d’un euro o dos, però no hi ha gens, per això hi ha un ambient molt estrany. Hi ha per exemple una colònia en la qual viu una única persona. També estan els interessos dels inversors privats que els agradaria entrar i ficar mà però mentre quedi un sol inquilí no poden entrar. I hi ha tota una controvèrsia entorn de l’única empresa minera que encara està activa. Totes aquestes coses que passen al llarg del riu he volgut insinuar-les però no pas explicar-les.

Les teves imatges doten de bellesa als llocs més desolats, com ho aconsegueixes?

Sí, és una espècie de picada d’ullet al romanticisme, és la meva forma de fotografiar, em surt així. La meva idea no és embellir allò que és lleig, però he provat altres registres i al final veig que aquesta és la meva manera de fotografiar. A més moltes vegades es qualifiquen d’ imatges boniques que jo no diria que són boniques precisament, és com que t’enganyo una mica, faig que et semblin boniques imatges que si s’atures una mica et pot transmetre una mica més. Aquesta és com a mínim la meva intenció amb la fotografia.

Per què creus que són tan *fotogénicos els espais abandonats?
Expliquen mil històries, congelen el temps, i et permeten fer una espècie de viatge en el temps, un viatge al passat…
Podrien ser l’equivalent de les fotografies descolorides de temps passats no creus?
Tenen una relació molt directa amb la fotografia. En aquest cas a més vaig fer una cerca d’espais no intervinguts, per exemple pintats, amb graffitis… Aquí el mèrit més gran va ser trobar llocs no intervinguts perquè aquest viatge en el temps fos més dur, tornar a aquest espai tal qual ho van deixar, sense vivències posteriors que fan que l’espai estigui deteriorat però no abandonat.

Com t’has plantejat l’exposició per Openhouse?

Més que una dissecció del llibre és una adaptació específica per a la paret i concretament per a les parets d’ Openhouse. Són dos formats diferents del mateix projecte. El llibre està clarament dividit en dues parts, retrat i paisatge, i per a l’exposició m’he centrat en el paisatge. Tractant-se d’un pis i no una sala, el recorregut és menys clar, per la qual cosa he tractat de generar petits nínxols per a cada espai. Això em semblava més fàcil fer-ho a través del paisatge, els bodegons i la vegetació que a través dels retrats dels personatges. Un paisatge, detall o bodegó permet la lectura més ambigua i la gent pugui treure una segona lectura amb més facilitat.

La fotografia final del projecte què és?
És el rastre en forma de costella que provoca una roca en l’aigua. Em sembla que així humanitzo una mica l’aigua. A més fon a negre la imatge com una espècie d’homenatge al cinema.
Podria ser el monstre del Llobregat…
Jajaja, sí. En realitat volia personificar o humanitzar el riu. Parlo d’ell tota l’estona sense ensenyar-lo així que vaig voler buscar un retrat de l’aigua per al final per al final. Vaig buscar formes abstractes fins a trobar aquesta pedra. Buscava alguna cosa així i ho vaig trobar.

Què has après amb aquest projecte?
Doncs una cosa molt important en realitat. He patit el fet de ficar-me en un projecte de llarg recorregut. Els meus projectes acostumen a ser molt curts, algún l’ he arribat a fer en un dia, mai havia dedicat més de 3 setmanes a un projecte i per tant, ha suposat una forma nova d’abordar el projecte fotogràfic. És una forma que m’agrada i sóc gran consumidor d’aquest tipus de fotografia, però no em fa feliç. Vaig viure la fotografia d’una forma nova per a mi però vaig perdre la màgia o la inquietud pel que m’envoltava. Va ser l’any que menys fotos vaig fer. I ara estic content de poder fotografiar el meu entorn sense haver d’explicar una història. L’acte fotogràfic en si és el que m’allibera, encara que no hagin de ser fotos bones. Per a mi haver fet el projecte ha estat alliberador, m’ha servit per entendre que vull fotografiar el que em venia de gust. Un projecte fotogràfic l’ acabes quan aprens una mica d’ell, i jo he après amb això, que no estava còmode amb el que estava fent.

Aquesta exposició forma part de la ruta Ciutat Vella de DOCfield>15 Festival de fotografia documental Barcelona
. Altres rutes i més informació en: https://www.docfieldbarcelona.org

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *