Notícies

La Segona Guerra Mundial va passar per Espanya

A propòsit del treball documental que Jacques Léonard va realitzar al desembre de 1943 per narrar el pas per Espanya de milers de joves francesos que tractaven de fugir del feixisme per incorporar-se a files en el nord d’Àfrica, compartim un extracte del text en el qual l’historiador Josep Calvet analitza aquest fet. L’exposició “Évadés. 29 décembre 1943“, que es pot veure a la Galeria Marc Domènech en el marc del festival, és un dels pocs testimonis gràfics que existeixen d’aquest moment històric. Es tracta d’un conjunt de fotografies d’un comboi de refugiats, majoritàriament francesos, que arribaren de diferents punts de la geografia espanyola, primer a Madrid i finalment a la Màlaga, on van embarcar cap a Àfrica i la llibertat, el 29 de desembre de 1943.

(…) Es calcula que un mínim de 80.000 persones, de manera legal o il•legal, van trobar refugi a l’Espanya franquista. (…)

(…) Malgrat que inicialment aquestes persones van passar sense dificultats a la península Ibèrica a través dels punts duaners (Portbou, la Jonquera, la Farga de Moles, Pont de Rei, Canfranc, Dantxarinea, Irún, etc.) per embarcar cap a Amèrica, Anglaterra o l’Àfrica del Nord, aviat les pressions alemanyes davant el govern espanyol donarien fruit i la concessió de visats d’entrada al país quedaria reduïda a un fet anecdòtic i testimonial. En conseqüència, les fugides van passar a materialitzar-se de manera clandestina, després de creuar a peu els camins que travessen els cinc-cents quilòmetres de serralada pirinenca, des d’Irun fins a Portbou. (…)

(…) Tot plegat va fer que la major part dels que van aconseguir travessar els Pirineus fossin detinguts en arribar a territori espanyol. Aleshores començava la seva estada, que de vegades es convertia en un llarg pelegrinatge, per establiments penitenciaris. (…)

(…) Davant l’allau de persones que creuaven clandestinament els Pirineus, que en un primer moment va agafar per sorpresa les autoritats espanyoles, aquestes van improvisar les condicions d’acollida, fins que van dictar una àmplia normativa que fixava com actuar amb les diferents tipologies de refugiats. En funció de la nacionalitat, l’edat i el sexe, se’n decretava l’estada en presons (d’homes i de dones), hospicis, camps de concentració, hotels i establiments diversos. Això sí, es prohibia que aquestes persones s’establissin a Espanya, excepte en situacions d’arrelament familiar o en cas de disposar de recursos econòmics, sempre que fossin avalades per persones amb una solvència ideològica reconeguda. En conseqüència, tot aquest volum de desplaçats contemplava amb impotència la necessitat de sortir de la presó i aconseguir la documentació necessària per emigrar a un tercer país, tràmits difícils de solucionar a l’Espanya del primer franquisme. (…)

(…) Aquesta situació va afavorir que les ambaixades i els consolats aliats també passessin a vetllar pels retinguts a Espanya.(…)

(…) En el cas dels francesos, es va generar una situació difícil, atès que la seva representació diplomàtica estava sota les ordres del govern de Vichy, vinculat als alemanys, i, en molts casos, oferia instruccions que divergien dels interessos de les forces favorables als aliats. Va ser llavors quan, a través de diplomàtics i funcionaris partidaris de la França Lliure, es va organitzar una estructura paral•lela a l’oficial per ajudar els compatriotes que volien arribar a l’Àfrica del Nord. En aquesta organització va tenir un paper determinant la Creu Roja Francesa a través de monsenyor André Boyer-Mas, agregat eclesiàstic de l’ambaixada i amb unes relacions excel•lents amb els estaments franquistes. (…)

(…) disposava d’un nombrós equip que cobria tota la geografia espanyola. Entre aquests col•laboradors, probablement hi havia el fotògraf francès Jacques Léonard (París, 1909 – l’Escala, 1994), que aquells anys recorria Espanya cercant localitzacions per a la pel•lícula que el director de cinema Abel Gance volia gravar sobre la figura de Cristòfor Colom. (…)

(…) Els nois francesos van sortir dels ports d’Algesires, Màlaga i Lisboa cap a Alger i Casablanca. Des de Màlaga van salpar un mínim de 13 expedicions. Jacques Léonard va deixar constància amb les seves fotografies (…) de l’estada a la plaça de braus de Màlaga d’un nombrós grup de joves que esperaven l’ordre per abandonar Espanya. (…)

(…) Les fotografies de Léonard mostren els nois lluint una targeta d’identificació en què consten el seu nom i els cognoms, i representen una font de primer ordre per il•lustrar la partida de refugiats des de ports espanyols. Probablement es tracta de l’únic material gràfic conegut fins ara d’aquest episodi històric que, durant dècades, s’havia mantingut en l’oblit a Espanya. (…)

(…) El dimecres 29 de desembre, els vaixells Gouverneur Général Lépine i Sidi Brahim van arribar a Màlaga carregats de farina i fosfats, productes de primera necessitat per a l’economia espanyola, aïllada internacionalment i en procés de recuperació dels efectes devastadors de la Guerra Civil. Els vaixells van entrar al port amb la bandera anglesa i, després de salpar-ne, just en el moment en què començaven a navegar per aigües internacionals, van hissar la bandera francesa mentre els passatgers cantaven emocionats La Marsellesa. Dos dies després, per a alegria dels viatgers, entraven al port de Casablanca, al protectorat francès del Marroc. Per a tots ells començava llavors una altra guerra.(…)

Josep Calvet
Historiador

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *