Notícies

TAJO: entre un punt A i un punt B

Tajo-entre un punto A y un punto B-DOCfield Barcelona

El viatge. Quina paraula tan àmplia i quantes preguntes genera. Nosaltres decidim agafar-la i fer-li una volta. Ni millor ni pitjor: reblar el clau, possiblement fluix, al nostre cap.

No hem estat els primers a viatjar en furgoneta. No hem estat els primers a viatjar junts. No hem estat els primers a recórrer el riu Tajo. Potser sí hem estat els primers a ajuntar-ho tot a l’atzar. O potser ni això.

Per què viatgem? Què ens empeny a convertir una conversa qualsevol en un projecte fotogràfic? La fotografia genera bogeria, obsessió. Trenca relacions, t’ocupa la ment. És una manera de veure la vida. Viatjar és una manera de viure també. Viatjar fotografiant, per tant, és una manera de viure duplicada, és de suposar. Però, i si li preguntem a qui viatja per obligació? Ens engegarà a fregir espàrrecs, potser de l’horta extremenya, això sí.

Quatre ments fotogràfiques ocupen molt espai, així que el valor fonamental ha estat no menjar-nos aquest espai, respectar-nos el nostre aire, tan necessari per anar formant una visió del riu més llarg de la península.

Descobrim un riu maltractat, és cert. Una població envellida. Paisatges impossibles, tristos, arrasats pel maltractament al riu. Però què hi ha de debò en tot això? El nostre treball potser ha estat dir que el riu ja no existeix. Però això no és cert perquè existeix, està viu, per més que ja gairebé ningú se’n recordi d’ell.

Descobrim una geografia humana entranyable, canviant a cada quilòmetre, a cada parada. Pobles encaixats a la meitat de les muntanyes de l’Alt Tajo, o col·locats per algun estrany pensador a la meitat de l’àrida Extremadura. Recorrem els paisatges que van inspirar Cela a La Alcarria, travessem la ciutat abandonada per Carlos V, acabem a la màgica Lisboa.

No és igual qui viu a 44 quilòmetres de distància d’aquell altre. I a 44 més d’un altre canvia encara més. I així vam sumar 1038 quilòmetres en els quals influeixen el clima, el riu, l’humor, l’experiència acumulada, la vida experimentada.

El viatge no ha acabat, ara comença el més bonic. Aquí és on se separen viatjar i fotografiar. Viatgem i arribem a una destinació. I ens en tornem. Però la fotografia perpetua aquest viatge. Ajuntem als amics i els regalem sessions eternes de les nostres imatges. Això farem nosaltres. Ens ajuntarem i unirem la nostra visió per convidar-vos a vosaltres, amics, al fet que viatgeu amb nosaltres pel riu. No volem que sapigueu si aquesta imatge és d’un o de l’altre. O d’aquest altre. O d’aquell altre. Serà una mirada, però multiplicada per quatre. Una operació matemàtica de resultat un.
Un riu. Una furgoneta. Una mirada. Un viatge.
D’un punt A a un punt B.
I al mig, el Tajo.

Roberto Feijoo, Eugeni Gay, Manu Mart i Mingo Venero

Fotografia: “Autoretrat d’Agustín Herraiz. Fotògraf de molts anys, va aprendre fotografia per correu als anys 50 sota el lema, aprendre fent. Huerta Pelayo 29-05-2017”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *